La tempesta

Cloenda d'alta volada a la Nova Jazz Cava. Després de tres setmanes d'intensa activitat, el Festival de Jazz de Terrassa tenia una darrera bala al carregador, i el tret va impactar en el centre de la diana. La banda de metalls que el trompetista Dave Douglas ha aconseguit reunir per retre tribut a la memòria del seu admirat Lester Bowie es va revelar com una formació impecable en forma i concepte. Fidel a l'esperit de les originàries bandes de carrer, la Brass Ecstasy aporta una actualització d'aquelles formes tradicionals amb les quals el jazz va esdevenir motor i expressió de la cultura popular. Una actualització, val a dir-ho també, sofisticada i estilitzada per ser assaborida al detall en format de rigorós concert.

I d'això em van deixar bona mostra l'adaptació del tema que ha esdevingut himne del Festival de Newport –United Front– i una primera peça signada pel mateix Douglas que va ser pura invocació –Spirit moves–. En el recorregut per un repertori combinat d'estàndards –Lush life– i de peces pròpies –My old sign, Orujo...– el substrat de la tradició i la plasmació d'un free exponencial van conviure amb naturalitat. Sense arribar a la disbauxa cromàtica i vibrant de la Fantasy del gran Lester i més afins al seny que no pas a la rauxa, la Brass Ecstasy de Douglas té la capacitat de convertir el que podria ser una eixelebrada disbauxa de vents i esbufecs en una tempesta perfecta.