La contra
Sensacions en la cultura
En l'àmbit cultural d'aquest país és imprescindible tenir receptors convençuts, cívicament compromesos, que estimin la llengua com a factor clau
Tinc com una mena de sensació certa, però estranya, que existeix i que es promou una percepció generalitzada vinculant la cultura catalana gairebé només amb la producció empresarial com a solució de tots els mals que l'afecten. La resta, realment, compta poc. No seré pas jo qui em confronti amb tota la gamma d'empreses que malden per intentar “normalitzar” el sector que empra el català com a mitjà d'expressió i de producció. Al contrari: és de molt agrair tot l'esforç personal i empresarial que s'ha posat damunt la taula. Esforç fet en un país en què vam arribar a creure que es normalitzaria pel sol fet d'haver dictat lleis de normalització. “Normalitzar” era una fita que ens havia de portar l'autonomia, en un procés al final del qual la llengua catalana esdevindria senyora i majora. Per més carregats de raó que estiguem, massa sovint som uns ingenus.
Jordi Ferré, president de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, gerent de Cossetània Edicions, i bon amic, concretava dilluns passat en una entrevista publicada en aquest mateix diari la golejada que ens foten en el món del llibre: 5 a 1, amb més d'un gol –ho dic jo– marcat en pròpia porteria. I allò que els deia de la normalització: hem estat capaços d'ensenyar la llengua i en la llengua, però no ho hem estat del tot d'ensenyar-la a estimar i a valorar més amunt que les altres, com es deu fer amb totes les llengües amb estat propi del món. I hem estat tan ingenus de considerar que les lleis –necessàries i que hi poden fer molt– de cop i volta o amb poc temps per elles mateixes ens dispersarien l'espessa boira de tres segles d'opressió envers la llengua i la cultura que ens és pròpia. Que esborrarien allò que militars, policies, governadors, mestres, jutges i altres funcionaris a sou durant segles van anar introduint en els nostres gens, fins a fer-nos sentir inferiors, mansois i, fins i tot, llagoters. Com volem evitar la golejada si no ensenyem a estimar la llengua, si no ensenyem a llegir prou bé i deixem de banda el coneixement aprofundit i estimulant de la literatura, amb aquest afany únic de crear professionals del sector productiu? Potser sí que els problemes de l'ensenyament són la setmana blanca, les bates, la sisena hora, els canvis de plans a cada bugada electoral o les reivindicacions implacables dels sindicats, potser sí… o potser no.
Tinc la sensació que massa freqüentment s'oblida la potenciació del receptor compromès. De les persones que en el territori malden per construir uns espais actius envers la cultura del lloc i de la nació en la més absoluta modernitat. Les persones que encomanen la sensibilitat, que es mouen com poden per generar complicitats imaginatives per crear, compartir, donar i rebre, per construir una extensa xarxa connectant persones, associacions i projectes. Si ho miréssim bé, aquí la golejada, amb la llengua, és a la inversa i ens recorden el llegendari 5 a 0 del Barça-Madrid. És bo, just i necessari recordar-ho.
En l'àmbit cultural d'aquest país és imprescindible tenir receptors convençuts, cívicament compromesos, que estimin la llengua com a factor clau. Tota política encaminada a l'estimulació de l'engrandiment numèric i qualitatiu de les persones i els àmbits de trobada cultural en el territori revertirà directament en el sector empresarial de la cultura en llengua catalana; per exemple, l'editorial. No diré pas que no es reconegui públicament la importància de la feina feta en construir espais de cultura d'arrels i conviccions fondes en el territori, però tinc també la sensació que molt sovint se'ns acarona com a criatures assenyades, que treuen bones notes, mentre els grans parlen de les seves coses. I és clar, nosaltres també ens hem fet grans.
