Esperança en la nit i en la boira

Es deien Jean Pierre, Natatxa, Samuel... A Mauthausen-Gusen i al altres camps de concentració nazis, n'hi havia moltes i molts, amb aquests noms i amb d'altres, que van ser víctimes de l'extermini. Hi van deixar la pell perquè un nen nascut, mal nascut, el 20 d'abril del 1889 a Braunau Amb Inn no li semblaven iguals que ell. El petit Adolf, per a qui els senyors Hitler, com tots els pares, imaginaven el seu futur ple d'esperances i bones intencions, com narra un poema de Wislawa Szymborska en la versió catalana de Josep Maria de Sagarra, no va respondre a les seves expectatives. I tot plegat, l'holocaust no es pot oblidar mai. El seu record ha de ser viu perquè no torni a passar, però també perquè l'homenatge a les víctimes –vives o mortes– sigui un mantra permanent i universal.

El poema de Szymborska La primera fotografia de Hitler és un dels escollits pel recital de poesia de Sant Jordi que un grup de professors i alumnes de l'IES la Garrotxa d'Olot va oferir dissabte passat al centre cívic de Santa Pau, convidats pel Grup de Lectura al seu recital poètic de la diada. Amb el títol genèric de Nit i boira, la cançó de Jena Ferrat amb què es va obrir la tarda parnassiana i que es va recitar traduïda per Jaume Bosquet –l'ànima del recital–, professors i alumnes van anar encadenant un seguit de poemes i narracions il·lustrades per imatges colpidores dels camps de concentració que van corprendre els espectadors. La nòmina és variada. Des del dadaista Núvols, d'Hugo Ball en la versió catalana de Judith Vilar, i el fragment de Salvatgia, de Carl Sandburg, en la versió d'Agustí Bartra; passant pel Terra llaurada, d'Iannis Ritsols (versió de Joan Casas); Rearmament, de Robinson Jeffers (versió d'Agustí Bartra); La resposta, de Robinson Jeffers; Casa de convalescència, d'Oskar Loerke (versió de Feliu Formosa); Primera Neu, de Christian Morgenstern (també amb versió de Feliu Formosa); Massa tard per la modèstia, de Günter Eich (versió d'Anna Presas); Cautela, del mateix Günter; Butlletí oficial, de Volker Von Törne (versió de Maria del Carme Serrat); Molts soldats, d'Edgar Lee Master (versió de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger); Cantonada de col·legi, de Kennet Patchen (versió d'Agustí Bartra); Els joves, de Joan Teixidor; Matar o morir, de Víctor Gayà, i Futur, d'Agustí Batra. I, entremig, va sonar Núvols, de Lluís Llach.

Especialment dur va ser el fragment de la novel·la K.L.Reich, de Joaquim Amat-Piniella sobre l'assassinat a la sala d'autòpsies d'un pres al camp de Mauthausen i els esforços inútils d'un metge espanyol per salvar-lo de la injecció letal d'un infermer de la SS. I també el poema L'herba, de Carl Sandburg, com a metàfora de l'oblit de les piles de cossos a Austerlitz i a Waterloo... Un oblit que mai no serà si, com el grup d'alumnes i professors de l'IES la Garrotxa d'Olot, algú continua recordant els Jean Pierre, Natatxa i Samuel de l'holocaust.