Oficis ‘castigats' per cataclismes naturals
Toni Cabré és un dramaturg que escriu a foc lent. Va trigar 4 anys a digerir un accident a l'N-II, a l'alçada d'Esparreguera, que va provocar dos morts. Un aiguat va trencar un pont i un cotxe va caure al buit. Una de les justificacions dels responsables de l'obra és que era imprevisible aquell desastre natural. Teoria de catàstrofes (premi Crítica de Serra d'Or 2005) arrenca avui al Teatre Gaudí Barcelona (TGB) i s'hi estarà fins al 26 de juny. Es va estrenar fa uns dies a Mataró.
L'enginyer del pont, Oriol (Abel Coll), se sent culpable abans que ningú l'incrimini. El seu amic Roger (Òscar Intente), amb un cinisme que provoca comicitat, justifica el treball professional, minimitzant el resultat final. Com si fossin danys col·laterals dels quals ningú ha de responsabilitzar-se. Ella (Laura Aubert) és la testimoni que ha vist la caiguda del pont. Transparent i fràgil no entén res. Representa la veu del carrer. Aquest és el tercer cop que el director Moisès Maicas posa a escena un text de Cabré (que en té una vintena de publicats). Feia temps que li havia proposat dur-lo a escena, però les acotacions que situen l'acció enmig del pont dificultava una posada en escena pròxima a l'espectador i que evités l'espectacularitat d'una infraestructura trencada. Van resoldre-ho amb un símbol, posant una tira de plàstic al davant de l'escena. Com si l'ull de l'espectador gaudís d'un zoom cinematogràfic. Durant l'assaig van adonar-se que, fins i tot la cinta, era innecessària.
Efectivament, afirma Toni Cabré, “lamentablement, la realitat m'actualitza cada setmana la intenció de l'obra”. Fa una dècada de l'accident de l'N-II (que inspira l'obra tot i que mai se citi) que va provocar un judici del qual recentment s'ha dictat sentència. Es repeteix contínuament, però, el conflicte entre l'ambició tècnica i la força de la natura. Només cal pensar en l'accident nuclear a Fukushima (Japó) provocat per un terratrèmol i un tsunami o el terratrèmol a Llorca (Múrcia) que ha fet malbé gran part dels edificis, quan en situació normal l'afectació habitual hauria d'haver estat de vidres trencats i alguna estanteria desclavada de la paret.