L'idealista abrandat
El professor de la UdG Xavier Castanyer recupera la trajectòria de l'artista i teòric del noucentisme Josep Aragay
En pocs estudis sobre l'art català de principis del segle XX deixa de sortir-hi el nom de Josep Aragay, però més enllà de la ineludible referència, com a reconegut ceramista, com a dibuixant satíric, com a pintor o com a teòric de l'art, poca informació més s'obté de l'home a qui Eugeni d'Ors va confiar la direcció artística de l'Almanach dels Noucentistes i que va tenir un paper destacat, amb el seu caràcter vehement i abrandat, en el debat intel·lectual entre classicisme i modernitat dels anys vint. El professor associat de la Universitat de Girona Xavier Castanyer (Breda, 1967) ha resolt finalment aquest buit amb la tesi doctoral La projecció d'un ideal estètic durant el noucentisme. Josep Aragay i Blanchar (1889-1973), un treball que aporta abundant material inèdit sobre l'autor dels plafons ceràmics de la font del Portal de l'Àngel de Barcelona, en particular la seva correspondència amb alguns dels principals intel·lectuals de l'època, com ara Jaume Bofill i Mates, Carles Riba, Francesc Pujols, Josep M. López-Picó, Carles Rahola, Ferran Canyameres, Josep Obiols, Xavier Nogués o Manuel Humbert, i el dietari del decisiu viatge que va fer a Itàlia entre 1916 i 1917, més de 1.200 pàgines amb anotacions metòdiques sobre les obres que veia, sobre el paisatge, sobre la necessitat de crear també a Catalunya una civilització florentina. Aquestes reflexions fins ara inèdites (el manuscrit es conserva al Museu Aragay de Breda) serien la base damunt la qual l'artista elaboraria el seu assaig més valuós, El nacionalisme de l'art (1920), indispensable, segons Castanyer, per comprendre el noucentisme.
El sacrifici de l'estil
Ara bé, per què aquest artista i teòric respectat, seguit i debatut amb passió per la crítica del seu temps va acabar relegat a l'oblit? El professor de la UdG no és partidari d'atribuir-ho solament al seu retir a Breda, el poble matern, a partir de 1925, i des d'on d'altra banda va continuar mantenint el contacte amb els amics barcelonins, sinó que ho interpreta en clau de temperament: “Aragay va invertir tot el seu esforç, tota la seva vitalitat i energia, a fer realitat l'ideal de puresa i classicisme que se li va revelar a Itàlia, i per fidelitat a aquest ideal va sacrificar els seus dots d'artista, el seu veritable estil”. Alumne de Francesc Galí, que va proclamar-lo el seu millor deixeble, Aragay va ser adscrit per la crítica, en els seus inicis com a pintor, en l'anomenat “noucentisme barroc”, un terme de contradicció només aparent, opina Castanyer, que ha detectat en l'obra primerenca clares influències iconogràfiques de la ceràmica popular catalana del Sis-cents. Però a partir de 1917, el “bany d'esperit” que rep en contacte amb els paisatges de la Toscana, els monuments romans i la pintura del Quattrocento transforma radicalment el seu pensament, fins al punt de proposar, l'any 1920, la construcció d'una rèplica de l'arc de Barà a la plaça Catalunya, llavors en ple procés d'urbanització (Millàs i Raurell va trobar fantàstica la idea; Romà Jori va qualificar-la de barbaritat). La seva persistent croada contra l'avantguarda (detestava Marinetti, vituperava el cubisme, denigrava tota influència estrangera) van acabar d'apartar-lo del corrent del temps. El fracàs de l'exposició que va celebrar a les Galeries Laietanes l'any 1924, on va presentar la pintura de grans dimensions Vacances, acabada l'any anterior i en la qual compendiava el seu ideari estètic, va acabar d'enfonsar-lo, juntament amb la forçada dimissió de la seva plaça de professor de l'Escola de Bells Oficis, en plena dictadura de Primo de Rivera. Establert a Breda, on el 1934 es casaria amb Teresa Solà, va consagrar-se amb el mateix fervor a la ceràmica, meticulós i obsessiu com era, apunta Castanyer, innovant en la coloració, en les metal·litzacions o en la introducció del roig de coure. “Gairebé menjava al peu de la foganya”, diu el professor de la UdG. Lluny de representar la seva liquidació com a artista, la retirada al Montseny va revalorar-lo com un expert i refinat ceramista, requerit per les principals galeries, però també per Archie i Nancy Johnstone, la parella d'anglesos que acabaven d'obrir un hotelet a Tossa.
En la tesi, per primera vegada s'estudia també la faceta política d'Aragay, com a regidor d'Acció Catalana durant la República a l'Ajuntament de Breda, on va haver de fer front a una “potent oposició dels cacics locals, que van passar-li comptes al final de la guerra”. De fet, empresonat l'octubre del 34, amb la victòria franquista passaria un temps més a la presó, abans no va poder tornar al poble en una discreta penitència. La desafecció al règim no va afavorir-lo gens, ni tampoc la seva persistent reticència a fer cap concessió a la modernitat, vilipendiant per exemple, encara als seixanta, l'obra de Tàpies.
