El museu de cera

La filmografia de Zhang Yimou mai no ha estat per tirar coets. Els seus primers films, de Sorgo rojo a La linterna roja, combinaven un esteticisme prou buit amb una certa habilitat pel drama històric i/o polític. Amb Quiu Ju va voler donar un gir cap al realisme que també es quedava a mig camí de tot. I Hero, La casa de las dagas voladoras i La maldición de la flor dorada el van fer entrar al segle XXI transformat en un realitzador de gènere, potser amb més pretensions de les que calia pel tipus de cinema que feia. Aquest desconcert no es resol a Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos, sinó que adquireix una altra dimensió, diguem-ne que la dimensió que posa Zhang al seu lloc: un professional sense nord l'estil del qual és inexistent, o millor, depèn de tants factors exteriors que mai no arriba a assolir una personalitat pròpia.

No és casualitat, en aquest sentit, que Una mujer… sigui un remake de Sang fàcil, la primera pel·lícula dels Coen. A Zhang sembla que li agradar recrear mons aliens, mirar les coses com si no pogués tocar-les i, d'aquí, la indefinició dels seus treballs més propers al que podria ser un cert testimoniatge de la contemporaneïtat. Potser per això el film resulta falsament claustrofòbic, falsament irònic, falsament descregut. La seva posada en escena és com de joguina, tan repensada que es paralitza a si mateixa, esdevé un museu de cera sense més vida que la d'uns autòmats que es mouen per la pantalla sense provocar cap emoció, cap reflexió. I, en fi, el mirall que posa davant la pel·lícula dels Coen és tan deformant que no deixa veure res: ni tan sols els fils que mouen les seves titelles.