Paròdia ‘furera'

Molts cops hem sentit que la millor manera d'anar al teatre és fer-se acompanyar per Shakespeare. Però quin? Perquè Titus Andronicus exhibeix les formes d'una composició horriblement dolenta, incomprensible, que desprèn alguna cosa arcaica i desagradable. Ben mirat, sembla una mena d'òpera dels horrors entre romans i gots, pura atrocitat, en què mutilacions, canibalisme, violacions són un simple afer paròdic, simple farsa. I, què es pot fer amb tot això? Com a mínim prendre'n una mica de distància simbòlica, però La Fura dels Baus, lluny d'aquesta idea i de cap altra, ho agafa com a mera excusa per vendre'ns el no-res. Un no-res passat, teòricament, pels sofisticats fogons de la restauració. Però la sensació és la de bluf, la d'un plat precuinat i reescalfat. Alguns esperàvem alguna cosa, certament, però ni el vell llenguatge furero, ni cap novetat tècnica, visual o sonora es pot destacar. Interès escàs: un cop vist l'espai, l'ús que se'n fa, la incorporació de la cuina com a mer aparador decoratiu, la decepció és colpidora.

I, què es pot dir dels actors? A banda de l'esforç físic evident, res. Per ètica sensata, caldria un rètol a l'entrada que indiqués: “Estimat públic, oblideu-vos dels actors!” No es pot dir el text així, amb descurança total, sense uns mínims que el facin, almenys, comprensible. Temo molt que aquesta degustació artificiosa només pot ser apta o il·lustrativa per a aquells que mai hagin vist cap dels nombrosos espectacles de la Fura i, potser, per als nostàlgics incondicionals.