Lluitant en la foscor

Hi ha una certa tradició al cinema americà poblada per personatges turmentats, obsedits per portar una determinada moral fins al límit, encara que sigui a costa de trencar els esquemes socials. El John Wayne de Centaures del desert potser sigui l'exemple màxim, però també hi són Robert De Niro a Taxi driver, o alguns dels protagonistes de les pel·lícules de Paul Schrader. Qui anava a dir, però, que Ron Howard rebria aquesta herència, encara que fos per carambola? ¡Qué dilema! hauria pogut ser una pel·lícula negra, negríssima, sobre la follia d'un venedor de cotxes obsessionat per la dona infidel del seu millor amic. Que al final acabi esdevenint una altra cosa molt més simple té a veure amb els limitats dots de Howard.

¡Qué dilema! oscil·la desnortadament entre la comèdia i el drama, entre la lleugeresa i la foscor. Les imatges són a vegades fredes i metàl·liques, retraten un món on els negocis poden interferir en la vida privada fins al punt de destruir-la. I hi ha escenes realment pertorbadores, on el somriure se'ns congela a la boca, com aquella on Vince Vaughn (una mena de cos enorme enfrontat a alguna cosa que el sobrepassa) intenta fotografiar la parella d'amants enfilat a un arbre i tot acaba a cops de puny. Però Howard sempre compensa aquestes turbulències amb fragments anodins, de transició, que desinflen la pel·lícula, de manera que al final no sabem si està reflectint l'estat mental de tota una cultura de la paranoia o realitzant un cant conformista i gris a l'amistat masculina i la parella tradicional. Jo m'inclinaria per aquesta segona opció.