El bruixot

Molt abans que Robert John­son es vengués l'ànima al dia­ble, el blues ja feia estralls en la Nord-amèrica més negra. Expli­quen no obs­tant això que una vegada equi­pa­rats els drets civils –almenys sobre el paper–, el blues va ser repu­diat per la negri­tud (repre­sen­tava la sub­missió escla­vista del seu poble) en inversa pro­porció a l'interès que va sus­ci­tar entre els ros­tres pàl·lids (tenia l'essència i el mis­teri del que molts d'aquells blan­quets se sen­tien des­proveïts). Si és cert que els millors temps del blues modern, amb uns pletòrics John Lee Hooker, BB King, Koko Tay­lor o Budy Guy, ja han pas­sat a la història, de tant en tant apa­reix un nou nom que injecta un reno­vat i esti­mu­lant impuls sobre uns acords que, com bé afirma Quico Pi de la Serra, no reflec­tei­xen una dinàmica estètica sinó més aviat un estat d'ànim. En aquest sen­tit cal con­si­de­rar Otis Tay­lor com un dels últims brui­xots que ha esta­blert una pro­gressió a l'hora de reno­var l'impuls del vell blues. Resulta admi­ra­ble cons­ta­tar com un per­so­natge que sem­bla plan­tar-se a l'esce­nari com si acabés de reco­llir els fems i api­lar la palla de la granja ha sabut envol­tar-se d'uns músics joves que con­ce­dien la més refres­cant actu­a­li­tat a la seva manera de fer pri­mi­tiva i arcaica. Una manera que l'uneix direc­ta­ment amb la beta afri­cana oberta pel mali-nès Ali Farka Touré i el situa al bell mig de l'explo­ració polisònica d'aquests orígens. A banda dels temes pro­pis, d'una aus­te­ri­tat només com­pa­ra­ble amb la seva con­tundència, Tay­lor va cor­pren­dre l'audiència amb la seva revi­si­tació del Hey Joe, de Jimi Hen­drix. Pot­ser per a com­pen­sar els pro­ble­mes tècnics que van aca­bar mar­cant de forma massa exces­siva el desen­vo­lu­pa­ment del con­cert. Abans de la seva actu­ació, va inter­ve­nir un dei­xe­ble avan­tat­jat com és el reso­lu­tiu Corey Har­ris, que també es va unir a Otis Tay­lor al final de la vet­llada per evo­car un Mocking­bird que va posar el públic de la Nova Jazz Cava de Ter­rassa dem­peus.