Crítica
cançó
Dona de mil cares
Dulce Pontes és tinguda per una de les responsables de la projecció que el fado més comercial ha aconseguit des de ja fa uns quants anys, principalment a través de joves veus femenines, en els circuits internacionals; ara bé, la de fadista només és una de les mil cares que la singular cantant de Montijo mostra actualment en els seus concerts.
Aterrada al festival Grec, Pontes va tornar a recórrer en just una hora i mitja els paisatges sonors més dispars: va arrencar amb posat clàssic, tocant el piano i acompanyant-se només de violoncel i acordió; va passar per la tebior de la new age, perdent-se en un bosc de reverberacions; va virar cap als ritmes tradicionals portuguesos i la festa rural quan van incorporar-se a l'escenari les percussions i l'oboè; va quedar-se sola amb el trio clàssic de fado (baix, guitarra i guitarra portuguesa) per cantar amb el seu germà, el guitarrista Luis Pontes; va fer una concessió a la galeria i a si mateixa adaptant una d'aquelles arxisonades melodies tan sofertes que ho aguanten tot, el Concierto de Aranjuez del saguntí cec Rodrigo; en els trams més interessants d'actuació, va moure's com un ocell cubista, fent honor a la seva formació dansística, alhora que experimentava amb la seva veu privilegiada, i ja als bisos, va cantar el seu èxit més gran, Canção do Mar, una composició que no desentonaria gens en el repertori d'alguna de les dives de la copla.
De resultes de tantes cares mostrades per la cantant, va ser un concert amb alguns bons moments dispersos enmig de la irregularitat.