“Bàsicament he viscut en un avió i això ajuda”
Pel·lícules com ara Greystoke, la llegenda de Tarzan i Els immortals van donar una gran popularitat a aquest actor d'origen nord-americà, però que és fill d'un diplomàtic i ha viscut a Ginebra i molts altres indrets. Encasellat durant anys en els thrillers i el cinema d'acció, ha fet un cop de timó a la seva carrera amb Una mujer en África, protagonitzada per Isabelle Huppert i dirigida per Claire Dennis. Cinema d'autor amb majúscules, presentat a la Mostra de Venècia i lloat per la crítica, que arriba avui als nostres cinemes.
Va tenir una infantesa i una joventut errants.
Sí, vaig tenir uns pares viatgers, vaig anar a escoles internacionals, on m'havia d'enfrontar a diverses llengües, cultures, maneres de viure, experiències... Vaig néixer als Estats Units, vaig créixer a Suïssa, vaig anar a viure a Londres, París, Itàlia...
Se n'ha beneficiat com a actor?
Bàsicament he viscut en un avió, i això m'ha ajudat en la carrera. El més important per un actor és la facultat d'adaptar-se a qualsevol situació. Quan tu mateix canvies de lloc, t'has d'adaptar a la gent, a un lloc nou, i esdevens algú completament diferent, perquè aquesta gent no sap res de tu. Pots projectar com tu ets o pots projectar-te com si fossis algú altre. Et pots reinventar i començar de nou. Si t'ha passat deu vegades en vint anys, és més fàcil adaptar-te a diferents papers.
I a Una mujer en África, en concret, com l'ha ajudat?
Entenc perfectament el meu personatge en aquesta pel·lícula. És algú que, després de tota una vida vivint en una plantació d'Àfrica, ha d'abandonar el continent a causa d'una guerra civil. Sé com pot ser de trasbalsador això. Una cosa és quan decideixes tu marxar d'un lloc, i una altra de ben diferent és que t'obliguin a fer-ho, i és una qüestió de vida o mort. Canviar d'escoles, d'amics, haver-ho de deixar tot enrere, i haver d'adaptar-me de nou cada vegada... Ho vaig fer sovint, i vaig entendre molt bé la situació: les presses, la impossibilitat de triar, “o marxes o moriràs”.
Està fent pel·lícules molt diferents de les que ha protagonitzat durant molt de temps.
Sí, després d'uns vint anys fent thrillers i cinema d'acció, m'interessa fer pel·lícules una mica més profundes pel que fa a la història i els personatges. El poder de la interpretació és que pots fer coses molt diferents, temes molt diversos, àrees molt variades d'aquest negoci. Com més avances, com més gran et fas, més obres el camp de les teves possibilitats.
L'èxit d'‘Els immortals', com li va condicionar la carrera?
Sempre he cregut que pots anar d'un tipus de pel·lícula a un altre, però és cert que després d'Els immortals, jo mateix em vaig arraconar en el cinema d'acció. La pel·lícula va tenir un èxit espectacular, va agradar a un públic de diverses edats, perquè no era una simple pel·lícula d'acció i fantasia, era alguna cosa més profunda. I es va rodar en un estil visual completament nou, al seu moment. Jo no vaig intentar escapar d'això, al contrari, em vaig involucrar en la segona i tercera part. Sylvester Stallone, amb Cop land, va demostrar que, sense sortir del cinema d'acció, pots fer coses completament noves. Fer papers i pel·lícules diferents hauria de ser el propòsit de qualsevol actor.
Claire Denis no va veure en vostè un simple heroi d'acció.
Em vaig sentir molt orgullós que algú com ella pensés en mi, perquè la gent tendeix a tenir poca imaginació per veure més enllà de les etiquetes, perquè et pugui veure, per exemple, en un paper diferent de l'heroi d'acció o el policia. Sovint és molt difícil escapar del que has estat fent durant molts anys. M'agrada molt, com a directora, té una gran personalitat. La seva ment treballa d'una manera completament diferent de la dels directors amb qui havia treballat. No fa concessions, va directe al que vol, sense aturar-se, sense voler ser políticament correcta, té la seva idea de la pel·lícula i saps que la posarà a la pantalla. Tant li fa, si t'agrada o l'odies, o t'és indiferent, a tu, als espectadors, a la premsa o a qui sigui.
