La sofisticació dels simis

Quan l'emprenyaven massa demanant-li que expliqués el final de Los Soprano, David Chase deia que, en aquests casos, cadascú s'havia de treure les castanyes del foc i arribar, així, a les seves pròpies conclusions. El creador de Los Soprano recordava que, en el seu moment, quan va veure El planeta de los simios (1968) de Franklyn J. Schaffner, ell no va entendre pas el final a la primera. “Mira, així que aquests simis tenien la seva pròpia Estàtua de la Llibertat”, recorda que va pensar. Aquesta setmana s'estrena El origen del planeta de los simios de Rupert Wyatt, pel·lícula que sembla respondre a l'actual obsessió de refundar sagues; operació que, en realitat, obeeix abans a la decisió corporativa de treure la pols al que pot seguir essent una franquícia rendible que no a cap necessitat creativa. No té gaire sentit lamentar-se per aquest estat de les coses: de vegades, la decisió executiva qualla en un producte afortunat, però un es queda enyorant un passat on tot, potser per manca d'informació, semblava almenys més imprevisible i espontani.

L'estrena ha activat una zona sensible de la memòria cinèfila d'un servidor: sí, el primer cop que un s'enfronta al final d'El planeta de los simios –que, crec, la majoria dels membres de la meva generació vàrem descobrir en alguna emissió televisiva– és tot un ritual iniciàtic. Un final que un servidor –que no deu tenir ni una mil·lèsima part de la saviesa de David Chase– sí que va entendre a la primera, potser perquè ja s'havia acostumat a l'art del final sorpresa llegint els tebeos de la Warren –els Vampus i els Rufus– que el germà gran deixava a l'abast de la curiositat infantil.

A l'equip de guionistes de la pel·lícula hi figurava Rod Serling, que un any després de signar aquesta feina estrenava Galería nocturna, la sèrie en la qual debutaria Steven Spielberg professionalment com a realitzador amb l'episodi pilot Ojos: una peça mestra on una anciana cega sense escrúpols, interpretada per Joan Crawford, recuperava la vista després d'una operació que implicava la compra dels globus oculars d'un infeliç. Quan la Crawford obria els ulls, es trobava amb l'apagada del subministrament elèctric a la ciutat de Nova York.

Probablement, el primer contacte amb El planeta de los simios va coincidir, any amunt, any avall, amb l'emissió de Galería nocturna a Televisió Espanyola els dissabtes a la tarda. No és exagerat dir que Rod Serling estava educant tota una sensibilitat generacional.

L'Estàtua de la Llibertat presidia un desenllaç que capgirava el pla de situació que un s'havia fet al llarg de la precedent hora i cinquanta minuts: era, senzillament, el final perfecte. El planeta de los simios de Franklyn J. Schaffner és un monument. No es pot dir pas el mateix de la re-imaginació (quin terme més ortopèdic, per cert!) que va proposar Tim Burton en el punt més discutible de la seva carrera, però sorprèn que no hi hagi gaire gent que reivindiqui les seqüeles oficials que es van fer de la primera pel·lícula: Regreso al planeta de los simios (1970), Huida del planeta de los simios (1971), La rebelión de los simios (1972) –de fet, El origen del planeta de los simios s'aproparia a ser un remake d'aquesta pel·lícula– i Battle for the planet of the apes (1973), una saga estructurada a partir d'improbables –i suposo que inconsistents des d'un punt de vista científic– paradoxes temporals, una sofisticació de la cultura popular que potser va funcionar com a curs accelerat perquè, entre d'altres coses, en el futur entenguéssim la (i)lògica d'una sèrie com Perdidos, la vida paral·lela d'un comatós Tony Soprano o, sense anar més lluny, el tall a negre que tancava la ja clàssica sèrie de David Chase.