Amèric: no tot és estètica
El cantautor valencià obre avui el cicle de cançó de Camallera
“No he tingut mai l'avidesa d'editar per editar, de treure un disc a l'any. També és cert que jo m'he acostumat a treballar amb un pressupost digne i uns paràmetres de qualitat mínims, i no m'ha animat gaire la posició actual de la indústria discogràfica. En tot cas, jo he fet sempre el que la naturalitat m'ha dictat. Em preocuparia més deixar d'actuar, i això no ha passat mai, tot i els daltabaixos normals en aquest ofici, que al País Valencià són encara molt més habituals.” Així és com explica Joan Amèric (Alzira, Ribera Alta, 1964) que hagi passat més d'una dècada des de la publicació del seu últim disc, Obert (2000). Això no vol dir que la seva carrera estigui aturada. Avui mateix, el cantautor valencià oferirà el primer concert del cicle Al vespre, cançó d'autor, que tindrà lloc al llarg de tota la setmana a la plaça de l'Església de Camallera (22.00 h, 3 euros), on també actuaran en els dies successius Enric Hernàez, el duet format per Ester Formosa i Adolfo Osta, Miquel Pujadó, Pau Alabajos i Dani Flaco. És la tercera edició d'aquest cicle d'estiu organitzat pel director del festival Barnasants, Pere Camps. De fet, Joan Amèric va cloure el 14 d'abril, a L'Auditori de Barcelona, l'última edició del Barnasants, amb un concert que es va gravar per ser editat en disc pròximament. “Encara no té data d'edició. Tot just estem ara en la fase d'escoltar la gravació en detall, però la idea és presentar el disc en el pròxim Barnasants.”
Avui, a Camallera, Joan Amèric presentarà algunes de les seves noves composicions, com ara Perquè sóc poble i Defensa del somriure, cançons en què manifesta un bon equilibri entre estètica i compromís. “Jo no podria fer una cançó de protesta ortodoxa: això per a mi és impossible. Però no puc viure d'esquena a la realitat del meu país, on es persegueix la meva llengua i la meva cultura. Al País Valencià es produeix diàriament una persecució furibunda contra la identitat d'un poble, i aquesta situació m'ha fet més cru a l'hora d'escriure cançons.”
El surrealisme valencià
Com a exemple de la complexa situació sociolingüística i política del País Valencià, Joan Amèric es refereix al programa musical En clau de nou, de Canal 9: “En realitat, el títol del programa és l'única cosa que hi ha en català, potser per dissimular, perquè tots els artistes que hi actuen tenen en comú dues coses: que són desconeguts i que no canten en català. El poble valencià parla i canta en català, però vota en espanyol. Això em suggereix una imatge surrealista: veig els néts de Kunta Kinte aplaudint amb entusiasme en un míting del Ku Klux Klan. Una barbaritat.”
Joan Amèric, que el 1987 va guanyar el 10è Concurs de Cançó de Salitja, està content d'actuar avui per primera vegada a Camallera, un poble petit però molt dinàmic que ha sabut donar nous usos al seu patrimoni arquitectònic, com en el cas de l'antic cinema Sonora. “Són gestos que em donen esperança, perquè jo visc en un lloc on es volen carregar un barri històric com el Cabanyal per fer-hi habitatges des d'on poder veure millor la fórmula 1.”