Sílvia, filla de Càstor

M'hau­ria agra­dat que dilluns haguéssiu pogut assis­tir a l'esplen­dorós con­cert que va ofe­rir la pala­fru­ge­llenca Sílvia Pérez Cruz als jar­dins de Cap Roig. Hauríeu plo­rat d'emoció amb les Cor­ran­des d'exili, de Pere Quart, inter­pre­ta­des només amb el coixí de la gui­tarra de Raül Fernández, Refree, que s'aboca en la inter­pre­tació com si fos la dar­rera cosa que farà en aquest món; us hauríeu ama­rat del record, pre­sent en cada bri d'aire, en cada paraula, de Càstor Pérez, el pare de l'artista tras­pas­sat fa uns mesos, al qual li va dedi­car diver­sos home­nat­ges, implícita­ment o explícita­ment, ja sigui amb la inter­pre­tació de Ves­tida de nit, com­post pels pro­ge­ni­tors de la can­tant, o amb la cançó Pare meu, amb lle­tra de María Cabrera i música de Sílvia Pérez, o amb la inter­pre­tació de Nao seí, un tema que va bro­llar a Por­tu­gal del record del pare absent com­par­tit per la Sílvia i la seva ger­mana Glòria. Molt pos­si­ble­ment aquests temes s'inclou­ran en el pri­mer disc en soli­tari d'aquesta nova figura de la cançó cata­lana, 11 de novem­bre. M'hau­ria agra­dat que haguéssiu vibrat amb el pri­mer tema del reci­tal, una mera­ve­llosa Gallo rojo, gallo negro, de Chicho Sánchez Fer­lo­sio. M'hau­ria agra­dat que haguéssiu sen­tit una cançó que forma part del pai­satge vital de la can­tant, Alfon­sina i el mar, que tocava amb 12 anys a la taverna La Bella Lola, i que haguéssiu com­pro­vat com el motiu de l'èxit d'aquesta fantàstica can­tant, a més d'una gran veu i una sen­si­bi­li­tat extrema, és la
capa­ci­tat que té de comu­ni­car. M'hau­ria agra­dat que haguéssiu vist amb quina faci­li­tat can­via Sílvia d'estil, pas­sant de l'hava­nera a la cançó lla­tina, per aca­bar pouant cançons de la tra­dició mallor­quina o cata­lana, amb delícies com ara La nina i son germà. M'hau­ria agra­dat que haguéssiu sen­tit la telo­nera, la valen­ci­ana Clara Andrés, amb una pro­posta bella i inti­mista poc adi­ent per l'enorme esce­nari de Cap Roig. No m'hau­ria agra­dat que haguéssiu com­pro­vat com
dei­xen entrar gent amb el con­cert començat moles­tant tot­hom; o com hi havia gent que mar­xava en els bisos; o les cor­re­dis­ses del per­so­nal del fes­ti­val per la grada; o la defi­ci­ent sono­rit­zació de diver­sos ins­tru­ments. I les cadi­res! Les eter­nes i incòmodes cadi­res!