cultura

El cant del cigne

· El director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, assegura que aquesta és la darrera edició amb el model actual · El festival, que compleix 20 anys, manté la internacionalització i la creació contemporània catalana com a eixos principals, i augmenta el nombre d'espectacles, d'estrenes i d'entrades

Encara s'ha de crear el consorci que gestioni El Canal i el festival

La 20a edició de Tem­po­rada Alta és, segons va asse­gu­rar ahir el seu direc­tor, Sal­va­dor Sunyer, el cant del cigne “d'aquesta etapa”. Ja fa uns quants anys que Sunyer reclama de les ins­ti­tu­ci­ons un pas més, per superar l'actual model de fes­ti­val i situar-lo “entre els dos o tres fes­ti­vals de referència euro­peus”, és a dir com Avinyó o Edim­burg. El fes­ti­val ha superat de moment la crisi econòmica gràcies al fet que al seu moment Salt i Per­pinyà, o el que és el mateix, Sunyer i Domènec Rei­xach, van convèncer els seus res­pec­tius ajun­ta­ments que dema­nes­sin una ajuda del pro­grama Inter­reg per nodrir el pro­jecte Escena Cata­lana Trans­fron­te­rera (ECT), pel qual van arri­bar més de qua­tre mili­ons d'euros. Però això s'acaba aquest any i el direc­tor del fes­ti­val, amb Jaume Tor­ra­madé (alcalde de Salt i pre­si­dent de la Dipu­tació), Car­les Puig­de­mont (alcalde de Girona) i Jordi Cabré (direc­tor gene­ral de Pro­moció i Coo­pe­ració Cul­tu­ral) a la taula –un símptoma: el con­se­ller Mas­ca­rell no va ser a la roda de premsa de Girona i sí a la de Bar­ce­lona–, va llançar un adver­ti­ment clar amb el símil del cant del cigne: o s'hi posen i asse­gu­ren aquest pas enda­vant, o s'ha aca­bat el bròquil. Això, a més, s'agreuja perquè les ins­ti­tu­ci­ons no han fet els deu­res mal­grat que han mare­jat la per­diu més de tres anys quant a la cons­ti­tució de la per­so­na­li­tat jurídica defi­ni­tiva d'El Canal (con­sorci), amb par­ti­ci­pació única­ment pública, i a la incor­po­ració de Tem­po­rada Alta, en què també hi ha interes­sos pri­vats, de manera que el més calent és a l'aigüera. El fes­ti­val, l'any que ve, o serà molt més potent o serà un fes­ti­val de cir­cumstàncies. Cabré va reconèixer ahir que tenen “deu­res pen­dents”, i Tor­ra­madé va expres­sar que la situ­ació el “negui­teja molt”. Per si calia alguna empen­teta més als ges­tors de la cosa pública, Sunyer va posar l'exem­ple d'“ope­ra­ci­ons de país”, com ara l'aposta del Que­bec pel circ i l'enorme dina­mit­zació econòmica acon­se­guida gràcies a això, i la xarxa tea­tral de baix cost dels Països Bai­xos.

El més arris­cat

Les estre­nes són un risc, i en el Tem­po­rada Alta d'aquest any n'hi ha un bon feix, gai­rebé la mei­tat (41) del car­tell, i mol­tes més que l'any pas­sat (24). Això va dur ahir Sunyer a afir­mar que aquesta edició del fes­ti­val, que manté les línies mes­tres habi­tu­als –inter­na­ci­o­na­lit­zació de l'escena cata­lana, porta d'entrada de cre­a­dors estran­gers, motor de cre­ació, atenció a l'auto­ria cata­lana con­tem­porània, recerca de nous públics i copro­ducció amb altres agents del país–, és “la millor per nom­bre d'espec­ta­cles i vari­e­tat, la més equi­li­brada pel que fa a gèneres i pel que fa a públic, i la més arris­cada de totes, perquè amb tan­tes estre­nes hi haurà molts espec­ta­cles dolents”, però també n'hi pot haver de molt bons. També hi ha ris­cos con­tro­lats, perquè hi ha estre­nes i espec­ta­cles poc rodats de pri­me­res figu­res del pano­rama tea­tral mun­dial –la qual cosa no vol dir que siguin bones, però ja es par­teix d'un deter­mi­nat nivell–, com ara Wai­ting room.0, de Krys­tian Lupa; A louer, dels Pee­ping Tom; el Henry V, dels Pro­pe­ller, i San Jerónimo, d'Angélica Lid­dell. Com que es tracta del cant del cigne, Sunyer ha posat molta cura en la pro­gra­mació d'aquesta edició del fes­ti­val.

La pro­gra­mació de Tem­po­rada Alta té uns quants noms habi­tu­als, que en aquests dar­rers anys s'hi han anat incor­po­rant i es van alter­nant. En l'edició d'aquest any no hi ha Peter Brook ni Spre­gel­burd ni Tol­cac­hir, ni el Pic­colo de Milà, però sí que hi ha Lupa, Ricardo Bartís (El box), Daniel Vero­nese (Los hijos se han dor­mido), els Pro­pe­ller (Henry V), Rigola (LAB El Canal: Argelès sur Mer), Albertí i Ollé (Esti­mat Coma­dira), Jan Fabre (Pre­pa­ra­tio Mor­tis), Chris­toph Mart­ha­ler (Els viat­ges de Lina Bögli) i Patrice Thi­baud (Jun­gles). Però cada any també hi ha la quota de cre­a­dors o com­pa­nyies de pres­tigi que el públic no ha tin­gut gai­res opor­tu­ni­tats de veure (o cap), com ara els bel­gues Pee­ping Tom (A louer), Lev Dodin amb el Maly Drama Teatr de Sant Peters­burg (Oncle Vània), els que­be­que­sos Les 7 Doigts de la Main (PSY), els mexi­cans Lagar­ti­jas Tira­das al Sol (El rumor del incen­dio) i el lituà Oska­ras Kor­su­no­vas (Miranda). Pel que fa a aquest últim espec­ta­cle, Sunyer va remar­car que quan es va assa­ben­tar de la sus­pensió “de males mane­res” del Fes­ti­val Shakes­pe­are de Mataró dues set­ma­nes abans de la seva cele­bració, s'hi va posar en con­tacte per saber si era interes­sant assu­mir alguns dels com­pro­mi­sos subs­crits amb cre­a­dors i com­pa­nyies, si més no per assu­au­jar una mica els efec­tes de la tragèdia. Va res­ca­tar l'espec­ta­cle de Kor­su­no­vas. Curi­o­sa­ment, men­tre ho expli­cava, els res­pon­sa­bles de les ins­ti­tu­ci­ons que seien a la taula ana­ven assen­tint amb el cap. És una con­tra­dicció, ja que va ser un com­pany de par­tit (CiU), l'alcalde Joan Mora, el que va defe­nes­trar el fes­ti­val, i també va ser la mateixa direcció gene­ral de Cabré la que en va defe­nes­trar un altre, de referència en la cre­ació con­tem­porània del país, com el Pano­rama d'Olot, a través de la seva sub­di­rec­tora de difusió artística, que feia menys d'un any l'havia decla­rat “estratègic”.

Tor­neig de dra­matúrgia

La cre­ació cata­lana, tex­tual o no, bàsica­ment con­tem­porània, té molt de pes en la pro­gra­mació. La dra­matúrgia, també. I és per això que s'ha mun­tat el I Tor­neig de Dra­matúrgia Cata­lana, en què qua­tre dra­ma­turgs emer­gents en rep­ten qua­tre de con­so­li­dats, de manera que, seguint la idea ori­gi­nal de Jordi Casa­no­vas, Pere Riera, Llàtzer Gar­cia, Cris­tina Cle­mente i Gui­llem Clua, han deci­dit des­a­fiar Benet i Jor­net, Pau Miró, Sergi Bel­bel i Jordi Gal­ce­ran. El sis­tema és eli­mi­na­tori i el jutge serà el públic.

Especial atenció a l'autoria catalana en la 20a edició

És clar que l'autoria catalana és l'estrella del festival: dels 94 espectacles, 52 compleixen aquesta característica, amb autors consolidats com ara Rigola, Miró, Gas, Alfaro, Broggi, Carrasco, Santos, Picó i López, Angelat, Lluís Soler i Bieito, i fins i tot s'hi inclouen els cantants Raimon i Sílvia Pérez Cruz. Però també hi ha autors joves, que han de tenir “dret a equivocar-se”, com diu Sunyer, com ara el dramaturg de Medinyà Ferran Joanmiquel, que presenta Dinou, una producció de la sala La Planeta; la parella Ferran Dordal i Álex Serrano (MAD), i els Flyhard (Burundanga).

Un altre pas endavant en l'ambició d'internacionalitzar la creació catalana és que el festival s'institueix també en fira, en aparador d'espectacles, de manera que la tercera setmana de novembre, s'hi han convidat una vintena de programadors catalans del sud i una altra vintena del nord, que tindran com a esquer Veronese, Santos o Liddell, però també veuran Los Corderos, Playground (Xavier Bobés) o l'Operetta de Cor de Teatre. També els presentaran projectes Àlex Rigola, Mal Pelo i una altra companyia o creador encara per determinar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.