Com bombolles de sifó
El principi de la dècada dels anys setanta va coincidir amb el despertar de la meva adolescència. Recordo que una d'aquelles ocioses tardes estivals a Collbató un bon amic es va presentar a casa amb el disc Un gran dia, dels Ia & Batiste. De seguida es va convertir en un dels nostres vinils de referència, fins al punt que no només ens sabíem totes les cançons de memòria, sinó que també les cantàvem durant les nits que ens refugiàvem del món als voltants de l'ermita de la Salut.
L'aparició, tres anys després, del disc Chichonera's cat encara va suposar un impacte superior en la meva ànima sensible i famèlica. Em va acompanyar durant anys i sempre el ficava dins del petate en els viatges continuats entre Valladolid i Barcelona que vaig emprendre durant els mesos que em va tocar fer de soldat.
Admirava els Ia & Batiste. Els seus jocs de veu, les harmonies que creaven, la facilitat amb què passaven de la lírica més absoluta a la bruta distorsió.
Anys més tard, ja iniciat en aquest món surrealista de la crítica musical, vaig tenir l'oportunitat de conèixer-los. En una primera entrevista que vam fer, asseguts en una terrassa del passeig de Sant Joan, vam parlar més dels seus dos discos anteriors que de la notícia del seu retorn a l'activitat musical després d'anys separats.
La vida, que dóna moltes voltes, em va brindar l'oportunitat de poder escriure el guió del clip del tema Sifón, un dels meus predilectes vint anys abans, una de les cançons que cantava en aquelles nits de moltes llunes a l'ermita de la Salut. Ho vam fer al Tabú, un local porno de la Rambla amb Max Sunyer i Pep Bou de figurants. Una experiència inoblidable que va obrir les portes a una amistat que m'agradaria pensar que serà eterna. Una amistat efervescent i salada, com les bombolles del sifó. L'Ia ens ha deixat, però jo penso continuar cantant amb ell.
