Santa Tecla és més real que la Mercè
La cultura popular també és cultura, cosa que desgraciadament s'oblida massa sovint en les seccions de cultura dels mitjans de comunicació. El folklore, tot i la profunda connexió històrica amb el que és ancestral, està menyspreat al costat de la literatura, l'art i el teatre. Per això, avui que coincideixen dues festivitats importants a Catalunya, Santa Tecla i la Mercè, em ve de gust defensar-la.
No tenen res a veure. Sóc de Tarragona, i també m'estimo Barcelona (hi he viscut mitja vida), però a l'hora de triar la festa major no es pot comparar. Santa Tecla és una festa major, mentre que la Mercè és una successió d'actes populars.
No hi ha cap programador de Barcelona que pugui competir amb el sentiment de la gent del poble. Vull dir que la Mercè ha perdut des de fa dècades la capacitat de connectar amb l'ànima dels barcelonins i s'ha convertit en una atracció per a turistes i locals que contemplen des de fora, en condició d'espectadors, un gran festival aparador d'actes folklòrics i concerts. La Tecla, en canvi, és viva. La Tecla és real. La Tecla se sent. El folklore no és d'aparador, sinó de tarragonins que fan seu el carrer, s'ho creuen incondicionalment i en gaudeixen pràcticament tot l'any, ja sigui per la febre pels castells, pels diables o per qualsevol dels balls i comparses que participen en la massiva processó de Santa Tecla. Milers de tarragonins que no es limiten a mirar: actuen. Ells creen la festa.
No és només una qüestió de costums, també de convivència. De saber viure. Si ens limitem a la qualitat dels músics que actuen, Barcelona guanya. Però els tarragonins no valoren la festa com si fos un festival. Els concerts són una petita part d'una festa que tothom viu com una gran família. I aquest valor cultural sempre serà més gran que qualsevol interès artístic.
