Quadern d'art
L'anomenat Tapís de la Creació és un objecte excepcional de l'edat mitjana catalana, la flor més envejada del tresor de la catedral de Girona
El brodat de la creació
la creació potser
és l'obra més important de les que es conserven del romànic català
El 28 de setembre es presentarà a Girona (al casal Bisbe Cartanyà), en presència del bisbe Pardo, un llibre del Dr. Manuel Castiñeiras, professor d'art medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona i antic conservador d'art romànic del MNAC, sobre el brodat gironí conegut popularment com a Tapís de la Creació. És un teixit de gran format (3,58 x 4,50 m), del qual només s'ha conservat una part, una peça excepcional de l'edat mitjana catalana i la flor més envejada del tresor de la catedral de Girona. Representa una gran escena de la creació presidida per la majestat divina i envoltada d'elements que es refereixen a les personificacions de l'any, dels mesos i de les estacions, acompanyades del Sol i la Lluna, els rius del paradís, els vents i una representació de la història de la invenció de la Vera Creu. Un terç de la part baixa del teixit s'ha perdut, però la reconstitució permet d'imaginar les mides originals (4,80 x 5,40 m).
El brodat de la creació potser és l'obra més important de les que es conserven de l'art romànic català, i per això té una bibliografia molt extensa entre la qual recordarem els estudis del malaguanyat professor Pere de Palol, que ja des dels anys cinquanta del segle XX va fer conèixer aquesta obra en els àmbits erudits de l'estranger. El professor Castiñeiras ja havia dedicat substancials estudis al tapís gironí i ara ens ofereix les seves conclusions a El Tapís de la Creació (publicat per Capítol Catedral de Girona), un llibre erudit, però alhora planer que esdevindrà una referència.
El llibre té tres parts: la primera reflexiona sobre la importància i la funció dels brodats i domassos de l'edat mitjana, com a imatge del món, com a draps litúrgics i com a tècnica femenina. Efectivament, sovint s'ha considerat que les dones artistes de l'edat mitjana es dedicaven principalment a treballar el teixit o a il·luminar manuscrits en els monestirs. Probablement, però, les dones, a més d'aquestes activitats, també intervenien en altres produccions artístiques.
En la segona part l'autor ens explica el programa iconogràfic del brodat: la roda de la creació i el Déu cosmocràtor, amb la sanefa del temps, explicats com a resultats d'una alta cultura eclesiàstica plena de coneixements sobre el món antic, que Manuel Castiñeiras sempre ha situat en els ambients cultes de l'abadia de Ripoll. La part del tapís que representa la llegenda de la Vera Creu s'ha de llegir, segons Castiñeiras, com una cartografia de la història de la salvació.
En la tercera part l'autor s'arrisca a reflexionar sobre la funció i el significat del brodat gironí; proposa hipòtesis molt noves i intenta situar cronològicament el lloc de fabricació i les circumstàncies que van fer encarregar aquesta obra. Es tractava d'un domàs o vel de temple destinat a ser penjat i exhibit en moments particulars de la litúrgia de la catedral de Girona. Constatant les similituds entre la iconografia del brodat i la de certs paviments de mosaics medievals, l'autor proposa que es podria tractar d'una catifa per ser desplegada en certs moments litúrgics particulars. La tècnica del brodat, però, no hauria permès que es caminés gaire al damunt del teixit. Segur que es discutirà molt sobre aquesta hipòtesi en què creu l'autor.
Una obra de les dimensions, la complexitat i l'ambició del brodat de la creació deu haver correspost a un encàrrec molt important i a un context històric ben precís. Castiñeiras ha elaborat una hipòtesi d'interpretació del lloc de producció i dels fets que van acompanyar-la. El brodat podria haver estat elaborat a Girona a l'època del bisbe Bernat Umbert (1094-1111), potser al monestir femení de Sant Daniel amb models procedents de la col·legiata de Sant Feliu de Girona.
