Gats moderns

La temporada de Músiques Modernes a l'Auditori va obrir-se dissabte amb un quartet barceloní que interpreta amb gran modernitat el repertori de danses i cançons tradicionals catalanes. Que com ho fa? Duent-lo al terreny del jazz manouche, amb tocs de música clàssica i de cambra, i sobretot basant-se en una tècnica depurada que fa que melodies que hem escoltat mil vegades volin a una nova altura.

El grup es diu Folkincats, i de fet no ha inventat res de nou. Simplement, aquests quatre gats virtuosos (Oriol Saña al violí, Oriol Gonzàlez al contrabaix, Albert Bello a la guitarra i David Salleras al saxo) han tingut el bon gust de transportar fins aquí la manera de fer d'aquells gitanos centreeuropeus que a mitjan segle XX van absorbir com una esponja el swing i les músiques de moda que arribaven d'ultramar, per donar forma a un nou gènere ben arrelat al Vell Continent: el gipsy jazz.

En la presentació a la sala Tete Montoliu del seu segon disc, L'aigua no es mou, amb el qual el grup ha fet un gran salt endavant, els Folkincats van lligar en un saborós allioli estàndards de la tradició oral catalana amb referents de tota mena. Dos exemples destacats: van combinar La gata i el belitre amb la introducció de A night in Tunisia, de Dizzy Gillespie, i van reinventar la tan traginada Cançó del lladre amb arranjaments de blues manllevats de Duke Ellington. Del Rossinyol a La tarara, passant per la Patètica de Beethoven; tot ho toquen, aquests Folkincats, i tot ho passen pel seu refinat sedàs.