Crítica
cinema
La crisi us farà forts
La segona pel·lícula com a director de Tom Hanks, després de la incomprensible The Wonders, té una aparença humil i sense pretensions que la fa, d'entrada, simpàtica. Una simpatia, però, que s'esvaeix lentament a mesura que avança el relat i descobrim que darrere de tot allò només hi ha un guió maldestre, un estil que no mereix aquest nom i un seguit de situacions que qualsevol espectador més o menys ensinistrat en el cinema de Hollywood pot reconèixer i preveure. Hanks combina la tradició del liberalisme americà –aquesta és una pel·lícula, indiscutiblement, de l'època Obama– amb una història de superació personal i el producte final acaba resultant ambigu, ambivalent: hi ha una clara vocació per retratar la gent normal, cosa no gaire freqüent al mainstream hollywoodià, i aquest reflex és tan mecànic que esdevé contraproduent.
Hanks es posa en la pell d'un venedor que és acomiadat i que, després de buscar feina infructuosament, comença a assistir a classe. Allà es trobarà amb tota una fauna de jovenets que el posaran al dia –sobretot en temes de roba– i amb una professora decebuda del seu matrimoni, a més de cansada de la seva feina, que també ha de trobar raons per continuar endavant. La professora és Julia Roberts, i aquí rau el més interessant del film. En un registre inèdit en la seva carrera, l'actriu ja no mostra aquell encant que la va fer famosa, sinó un rostre tristoi, una figura gens atractiva. I de cop, a estones, la pel·lícula troba un to amarg força suggeridor. Llàstima que Hanks no segueix aquest camí i tot acaba com toca: amb un joc de mans que converteix la actual crisi econòmica en un estímul per ser encara més feliços.