“M'he inspirat en els monstres infantils”
El cineasta canari Juan Carlos Fresnadillo va inaugurar l'última edició del festival de Sant Sebastià amb Intruders, una història de terror psicològic protagonitzada per Clive Owen, Pilar López de Ayala i Daniel Brühl. La pel·lícula s'ha presentat al festival de Sitges, i també s'estrena avui a les sales comercials.
El monstre que apareix en la pel·lícula, Carahueca, remet als éssers característics de les llegendes per espantar nens, com l'home del sac. S'ha inspirat en aquesta mena de folklore?
Sí, en les faules, absolutament. És un personatge sorgit dels llocs comuns de les pors infantils. Explorant aquesta mitologia vam pensar que seria interessant crear un monstre d'aquests, però amb un tret distintiu, que és el de no tenir rostre, no tenir identitat.
És una creació molt potent, com al seu dia va ser el Freddy Krueger de Malson a Elm Street. Hi ha la possibilitat que hi hagi alguna seqüela o fins i tot una franquícia d'Intruders?
Precisament després de la pel·lícula hem fet una novel·la, perquè pensem que la idea es pot ramificar en altres històries. Seria fascinant poder-ne fer una saga, una sèrie de televisió... El personatge té moltes possibilitats d'obrir-se cap a altres camins que l'enriqueixin. Però, lògicament, primer ha d'agradar al públic.
Ha estat complex narrar una història que entrellaça dues trames que transcorren en indrets diferents i que acaben coincidint, tant a l'hora d'escriure el guió com estèticament?
La pel·lícula havia de plasmar dues ubicacions diferents, i al mateix temps subratllar que es tracta de la mateixa història. És una història en què passat i present se situen en el mateix pla, i cada una de les trames havia de tenir un tractament cromàtic i una direcció artística diferents.
Intruders reivindica els elements més clàssics de les històries de terror: les ombres, la foscor...
Una història amb una dimensió tan psicològica com aquesta s'havia d'explicar de la manera més senzilla i fàcil d'entendre, i crec que el classicisme va a favor de la història, dels valors universals que explica. És una pel·lícula de gènere que no necessita recórrer a la sang, transcorre en un espai –que és la ment– que crea fantasmes. No crec que sigui de terror, és una pel·lícula de suspens sobrenatural, un thriller psicològic. On vaig posar l'accent va ser en els aspectes emocionals; el to és més pròxim al drama familiar que al terror. En les grans històries de fantasmes sempre és important l'element humà.
Precisament un dels temes que aborda és la família, i com es transmeten els temors de pares a fills.
La configuració emocional que un estableix quan és petit ja no l'abandona, i inevitablement es repeteixen amb els propis fills els motllos que un ha heretat. La idea de la transmissió em sembla un dels elements més atractius d'aquesta història.
Vostè forma part d'una generació de directors espanyols que cultiven el gènere fantàstic amb èxit, fins i tot internacional.
Hi ha un denominador comú en les nostres pel·lícules, que és l'aspecte humà, utilitzem l'element sobrenatural com un mirall que ens reflecteix. Si revises Los otros, El orfanato, El laberinto del fauno... veus que totes acaben sent històries profundament humanes.
