Maduresa frustrada

Arturo Ripstein va tenir el seu temps de glòria, sobretot els anys noranta. Pel·lícules com La mujer del puerto (1991), Principio y fin (1993) i La reina de la noche (1994) van permetre que per un moment poguéssim creure en un autor rigorós, amb un univers molt definit que anava variant mínimament d'escenari. Des dels anys seixanta que feia cinema, i semblava haver arribat a una maduresa centrada en la desconstrucció del melodrama clàssic, feta de trames fulletonesques mirades amb distància, a còpia de plans llargs i un molt particular tractament del temps cinematogràfic. Després d'una inacabable travessia del desert amb poques parades productives, semblava que Las razones del corazón ens portaria un Ripstein renovat, amb els seus temes de sempre depurats i reduïts a l'essència, però, encara que la pel·lícula pugui semblar això, finalment la decepció es torna a instal·lar en el seguidor del director: a mig camí entre les seves grans troballes i una posada al dia que no fa per a ell, Las razones del corazón és un film que trontolla constantment i no arriba mai a tenir un to convincent. Història d'una Bovary tancada entre les quatre parets del seu pis, somiant amb un amant que la menysprea i amb una família a la qual ignora. Ripstein utilitza el blanc i negre i els enquadraments tancats per crear una sensació de claustrofòbia que finalment es fa repetitiva, artificial. I encara que el to teatral i els monòlegs de la protagonista creen moments emotius, en la tradició de La veu humana, de Cocteau –dirigida per Rossellini–, el conjunt es desinfla, és un exercici d'estil desmaiat i sense força que deixa Ripstein a la recerca de si mateix.