Despintar el món
L'artista Perejaume posa en qüestió la sobresaturació d'imatges i d'obres d'art en la nostra societat en una exposició de la seva producció recent a la Pedrera
Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) és el més gran paisatgista català dels nostres temps. O potser seria millor definir-lo com a no paisatgista? Si tenim en compte que la major part de la seva obra tracta de restituir a la natura tot allò que l'art li ha manllevat, és més un ecòleg i un restaurador que una altra cosa.
Convençut que existeix “una sobresaturació d'imatges artístiques i literàries que és més gran del que poden assumir els nostres caps”, l'artista, però, continua produint. D'aquest “contrasentit barroc” ha nascut l'exposició que a partir d'avui es pot veure a la Pedrera Catalunya Caixa, obra de Gaudí, precisament un dels creadors referencials en l'obra de Perejaume. El títol de l'exposició és prou significatiu: Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova. En tot cas, aquí s'exposa una part de la producció de Perejaume dels últims 20 anys, unes 200 obres, un 80 per cent inèdites. Un excés, potser?
Cultura sostenible?
Com tots els grans creadors, l'artista planteja preguntes, més que respondre-les. “La frase del títol de la mostra no sé si me l'ha dit algú o me l'ha dic jo mateix. El cert és que hem de ser conscients que la cultura ocupa un espai i que tanta multiplicació d'obres no sé fins a quin punt és sostenible”, assegura. Per això, Perejaume troba “fascinant” el moment de “tomb” que vivim, pel que té de neteja i de recol·locació de les coses. “Gaudim tots del moment”, rebla l'artista, fugint del pessimisme.
L'exposició connecta directament amb la recordada retrospectiva que el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) li va dedicar el 1999 amb un títol també força eloqüent: Deixar de fer una exposició. A la Pedrera, però, l'artista ha afegit el diàleg amb l'obra gaudiniana i la de Jujol, un altre referent de Perejaume. El pròleg de la mostra és tot un homenatge a les pedres i les pedreres. Una pedra real és copiada exactament com una escultura, en una obra que pertany a la col·lecció de Miquel Barceló.
En un altre cas, Perejaume ha repetit una acció de retorn a la natura. El 1993 va extreure una gran pedra d'una pedrera pròxima a Bristol, la va exposar en una mostra i en el lloc d'extracció va deixar una nota en què avisava que aquell fragment de roca s'havia cedit a una exposició. Després la roca va tornar al seu lloc. Ara ho ha tornat a fer amb motiu d'aquesta exposició.
Perejaume adverteix que la mostra té “tocs animistes, no us espanteu”. “Les coses tenen més vida pròpia del que us penseu i nosaltres menys vida del que ens pensem”, afegeix. En tot cas, quan Perejaume folra de suro real una columna de la Pedrera no desentona gens. Al cap i a la fi a Gaudí només li calia mirar la natura per inspirar-se. També fan un cert efecte panteista els exvots de cera de roques i troncs.
Si la saturació és un problema, per què no concentrar material. En un vídeo, l'artista mostra tota una orquestra tocant en un sol acord les 40 notes d'El cant dels ocells. De vegades, en l'obra de Perejaume l'absència és un valor tan important com la presència. Una “no obra” diu en un cartell negre que l'artista ha demanat a una obra si volia ser a l'exposició. L'obra contesta que no ho sap i per tant l'artista suposa que l'obra no té ganes de ser-hi. Conclusió: decideix no presentar-la. També són invisibles les obres teatrals de Joan Brossa, representades en un vídeo només amb les pujades i baixades de teló.
El comissari de l'exposició, Martí Peran, assegura que la millor guia de l'exposició és el poemari Pagèsiques (Edicions 62), publicat fa només unes setmanes i on Perejaume expressa de manera paral·lela els mateixos conceptes que en la seva obra visual.
Perejaume.