Intimitat d'un gènere

Un dels millors films a competició del recent Festival de Sitges, Otra tierra, és una proposta tan original com arriscada. Es tracta de reduir al mínim els elements de ciència-ficció que haguessin pogut ser més atractius per a un públic ampli i alhora accentuar el costat més intimista, però no des de la perspectiva del gènere sinó al seu exterior. El primer llarg de ficció de Mike Cahill no s'endinsa en les interioritats científiques del seu tema en detriment de l'espectacle, sinó que més aviat manté la premissa fantàstica com a rerefons d'un retrat de personatges, d'una historia sobre la soledat i sobre els errors que cometem.

Una adolescent, borratxa després d'una festa, aniquila involuntàriament amb el seu cotxe la família d'un músic i passa uns quants anys a la presó. Paral·lelament es descobreix que un planeta misteriós, sembla ser que bessó de la Terra, alberga habitants idèntics als del nostre, una mena de dobles de nosaltres mateixos. El lector es preguntarà: com es poden congeniar dues trames en aparença tan diferents? La resposta és molt senzilla: alhora que la noia entra com a dona de la neteja a casa del músic i comença un progressiu apropament entre els dos personatges, les notícies procedents del planeta es fan més presents i fins i tot preocupants. La metàfora que proposa Cahill, doncs, pot semblar massa evident i ingènua: tots som com planetes solitaris a la recerca d'una calidesa humana que ens consoli. Però la delicadesa i el tacte que utilitza per desenvolupar aquesta història aconsegueix que tot es faci creïble, proper, commovedor: la vida, després de tot, no deixa de ser una suma indesxifrable entre ciència i ficció.