Flamenc d'avantguarda

El bailaor sevillà Israel Galván (1973) treu el flamenc del seu hàbitat natural a La curva, acotxat pel cante atonal d'Inés Bacán i la pianista Sylvie Courvoisier, parlant “tres idiomes diferents que aprenen a comunicar-se”. Galván va presentar ahir a Barcelona el seu darrer espectacle, que portarà dilluns vinent (21h) al Teatre Municipal de Girona, en el marc de Temporada Alta, i que després durà al Mercat de les Flors de Barcelona, del 22 al 25 de maig de l'any que ve. Galván, figura reconeguda en l'àmbit de la renovació del ball flamenc i de la dansa, ha confiat la dramatúrgia i la direcció escènica de la peça a Txiki Berraondo. Salvador Sunyer, director de Temporada Alta, va afirmar que el treball de Galván va més enllà, “obre camins diferents”. Per això, i tenint en compte que mai abans no havia estat en el cartell del festival gironí, Sunyer va anunciar la seva intenció de tornar-lo a programar i recuperar algun dels seus treballs anteriors, com La edad de oro (2005) o Tábula rasa (2006).

Galván va presentar La curva com un joc de vibracions entre un ballarí i dues dones: una de les més singulars veus del cante jondo, Inés Bacán, gitana andalusa (Lebrija, 1958), i una pianista de jazz i música contemporània Sylvie Courvoisier, que als sis anys va començar a tocar el piano a Lausana.

Juntament amb un dels tocadors de palmas més sol·licitats del flamenc actual, José Jiménez Santiago, conegut com Bobote, i els tècnics de l'espectacle, formen un equip de “bojos per l'art”, segons la directora Txiki Berraondo, que ahir va explicar que només ha mirat de “no espatllar” la feina d'Israel Galván, de qui explica que està sempre en “procés alquímic” sobre qualsevol estímul que rep, generant contínuament nou material amb el seu cos.