Crítica
clàssica
Un altre ‘Faust'
Complement benvingut a la programació de l'òpera de Gounod, la interpretació que un compositor tan lletraferit com Schumann va fer del Faust de Goethe aportava elements saludables de contrast respecte de l'obra del francès. El compositor alemany va seleccionar passatges de les dues parts del magne original literari amb un resultat, fruit de llargs anys de treball (encara que Schumann mai no va poder escoltar sencera l'obra), més respectuós amb la densitat filosòfica de l'original. Potser per això mai ha tingut un gran ressò.
Aquesta Escenes del ‘Faust' de Goethe és, però, una obra de virtuts subtils i més aviat fràgils. Qualsevol exageració en desvirtua el contingut i tot apocament corre el perill de derivar en un simple avorriment, i Josep Pons no va poder conjurar del tot aquest risc. Ja l'obertura va marcar un to de prudència que imaginem que venia més forçada per les circumstàncies –la coordinació agafada amb pinces de l'orquestra devia ser fruit d'assajos insuficients– que pel convenciment, amb la qual cosa l'alè poètic que respira l'obra va quedar somort i només va revifar en La transfiguració de Faust, passatge que també va inspirar a Mahler en la seva Vuitena simfonia.
L'equip vocal va ser decisiu perquè el concert no esdevingués un mer tràmit, sobretot gràcies a la presència carismàtica i el cant ric en matisos de Michael Volle, un dels grans barítons de l'actualitat en el que era el seu inopinat debut al Liceu. Ofèlia Sala va compensar amb la justesa dels accents una veu de cos no del tot òptim per als neguits de Gretchen. Tampoc no cal oblidar les aportacions d'un generós Roberto Saccà i un Günther Groissböck tenebrosament malèfic.