Un tresor a la vista de tothom

No sempre cal anar a buscar els tresors a les illes desertes o, si més no, a l'altra banda de l'oceà: sovint els tenim tan a prop que no sabem apreciar-los com cal. Això es pot aplicar a molts grups catalans actuals: el nivell musical del país s'ha disparat en els últims anys i, encara millor, ho ha fet en múltiples direccions estilístiques. Un grup com The Gramophone Allstars només és possible en un context musical normalitzat, que combini la bona formació del músic i el seu accés, sense barreres ni prejudicis, a tot tipus de sonoritats.

Com va remarcar Genís Bou, líder de TGA, en la presentació del seu excel·lent tercer disc (Levitant a la deriva) a l'Auditori de Girona, la seva fórmula posa en comú el gran llegat de la música afroamericana –del jazz al funky– amb la rica herència musical jamaicana, sense oblidar el bolero, el boogaloo i altres ritmes llatins que TGA domina amb precisió. El grup, que dijous va actuar com a septet –faltava el trombonista Isidre Palmada–, té una cantant molt elegant en tots els sentits i aposta clarament per ella: tot i que tenen altres peces instrumentals en el seu ja ampli repertori, a Girona només en van tocar una, en els bisos –Tribute, del seu últim disc–, mentre que els altres disset temes van ser composicions cantades amb seguretat per Judit Neddermann, una veu que s'adapta tan bé al bolero més dolçament trist (He perdido contigo) com a les aromes brasileres de Song for my father o a la gran festa jamaicana final amb el Funky Kingston de Toots & The Maytals. Sorprèn gratament també el nivell d'uns instrumentistes joves, però ja amb molta experiència acumulada, que utilitzen per construir solos gens previsibles i un dens i excitant entramat rítmic. A més, saben connectar amb els clàssics: a les recents versions de Stevie Wonder i Curtis Mayfield ara han sumat Hallelujah I love her so, de Ray Charles. El 12 de novembre actuaran a l'Auditori de Barcelona. Una altra cita a tenir molt en compte.