Energia dilapidada

Vertigen, d'Alfred Hitchcock, deu ser la pel·lícula més influent de la història del cinema. I no ho és tant per les imitacions que ha generat com per les ramificacions que un dels seus temes ha sabut estendre en molts i molts films posteriors. Eva, el primer llarg de Kike Maíllo, sembla que beu d'aquestes fonts a partir d'una premissa original: un home torna al paisatge on va ser feliç per tal de retrobar-se amb el passat i veure la dona que va estimar en la figura de la filla d'aquesta, que hauria pogut ser la seva. El miratge de la resurrecció, la melancolia de l'home que ha fugit però no pot evitar tornar, la il·lusió que reneix, són temes típics del melodrama que Maíllo ha transportat a la ciència-ficció, i aquí rau l'originalitat de la pel·lícula, ja que Eva parla de tot això amb la figura d'un enginyer de robòtica i unes quantes màquines que semblen humans, però no ho són.

La virtut de la pel·lícula de Maíllo, doncs, consisteix a saber integrar sense estridències aquest entramat de personatges en un esquema argumental que hauria pogut donar lloc a una proposta més espectacular, però menys densa. La seva feblesa queda en evidència quan molts d'aquests temes no troben una forma, una estructura, i caminen a la deriva amb una inquietant superficialitat. Maíllo es fascina massa per les seves criatures artificials i deixa de banda les possibilitats filosòfiques de la faula, de la mateixa manera que un estil neutre i poc suggeridor evita que les relacions entre els personatges i les seves obsessions emergeixin amb més força. Contradiccions, en fi, d'una pel·lícula agradable però decebedora, finalment tan robòtica com alguns dels seus protagonistes.