Poesia escènica

La nit de l'estrena, pocs –i poc densos– aplaudiments durant la funció. Però al final, la graderia dempeus abocada a una llarga i vibrant ovació. I és que durant aquest solo de cent minuts, James Thiérrée no permet que et distreguis ni un instant del seu joc entremaliat: la intensitat, el ritme i el virtuosisme amb què et serveix el seu material dramàtic no admeten ni el lleu parèntesi del picar de mans. En les seves propostes, Thiérrée se sol –i ens sol– moure entre el real i l'irreal, entre el misteri i l'al·lucinació. Declara que vol que n'apreciem “la substància, l'alquímia i l'olor més que no la trama narrativa”. I això vira les seves creacions cap a una poesia escènica que ell vehicula amb expressió corporal, mim, dansa, il·lusionisme, acrobàcia, ombres i titelles, aquí amb la invisible però eficaç ajuda de Mehdi Duman.

Thiérrée fa sempre la sensació que l'han fabricat amb 3.000 articulacions més que la resta dels humans. Totes li funcionen amb precisió suïssa i en el seu gest insuperable s'hi transparenta la genètica heretada de l'avi –a la pantomima del rellotge hi vaig veure l'holograma de Charlot, talment el xassís que la sosté. Però així com enlaira el llegat chaplinià, Thiérrée també arrodoneix el de Jacques Tati, com demostra amb el número del cavall d'alta escola. Enllà del virtuosisme, aquest home posseeix una intel·ligència privilegiada que brilla en l'alçada i la subtilesa del seu sentit de l'humor. És capaç de crear gags i contragags en qualsevol situació i sobre qualsevol suport: objectes, volums, escenografia, mobiliari, attrezzo, so, il·luminació, vestuari, el propi cos. Fins i tot quan saluda al final de la funció. Raoul és una generosa lliçó escènica. Com a espectacle potser resultar un pèl llarg, però com a classe magistral és un llampec poderós i inusual.