Valors de la casa

Els solistes de l'OBC han demostrat en manta ocasions la seva capacitat per ocupar el centre de l'escenari, i així va tornar a ser amb una recent incorporació i una veterana de la formació. Frauke Oesmann i Magdalena Barrera van interpretar el Concert per a flauta i arpa de Mozart amb l'elegància requerida i sense necessitat de caure en el preciosisme amb què alguns converteixen les peces més galants del compositor en insulses figuretes de porcellana. A més, la flautista alemanya va sortir més que airosa de la complexa Sequenza I de Berio i l'arpista argentina oferia un nou tastet de Montsalvatge amb les Variacions sobre un tema anònim.

El problema del programa dirigit per Pablo González no va ser tant la possible coherència o no de la tria com els punts morts causats pels continus canvis en la disposició de l'escenari. Un problema, en tot cas, anecdòtic ja que és força atractiu (i inusual) assistir a una sessió que comença amb les Intégrales de Varèse per acabar amb la Simfonia Júpiter de Mozart. Ambdues obres es van beneficiar del tremp habitual en González, encara que els guanys en Varèse, compositor de qui a vegades no és fàcil discernir si era un visionari o un il·lús, fossin més evidents: el vent i la percussió van aconseguir que Intégrales sonés amb tota la seva insubornable modernitat intacta. En la simfonia mozartiana va quedar palès que González ha pres bona nota de la lliçó de les lectures historicistes: so sense greix (més aconseguit que al concert, sense ser l'òptim), represes generoses i accents tendents a la sequedat que, a canvi de la suposada noblesa olímpica, aportaven una energia benvinguda.