Un realisme de l'absurd

És 30 minutos o menos una pel·lícula que filmaria Hitchcock si fes cinema avui? No és una pregunta insensata, sobretot des del moment que el film de Ruben Fleischer es pot definir com una comèdia de suspens en què dues persones normals es veuen embolicades en una intriga que les sobrepassa, i que té a veure amb l'ambició i els diners. Un repartidor de pizzes i el seu amic són escollits pel fill d'un milionari i el seu col·lega per tal que atraquin un banc, sota amenaça de mort imminent mitjançant la conversió del pizzer en una bomba humana. Però aquí l'acció importa tant com la relació entre els personatges, fracassats i immadurs, i és en aquest punt on entren en acció els elements de comèdia gamberra que fan del film un objecte realment curiós. També es pot mirar a l'inrevés: la intriga, cada cop més desenfrenada, s'infiltra en la comèdia per fer-la esdevenir una altra cosa.

Aquesta és una tècnica que Fleischer ja va utilitzar a Benvinguts a Zombieland, també amb Jesse Eisenberg, que sembla que s'ha convertit en el seu actor fetitxe. I els resultats són prou sucosos per fer de 30 minutos o menos una pel·lícula molt més atractiva del que podria semblar a primera vista. D'una banda, la visió de la vida americana que proposa no està precisament plena de glamur, ni l'acció resulta gens sofisticada, ni els personatges desperten especials simpaties. D'una altra, la concisió i el rebuig de qualsevol tipus de retòrica (incloent-hi l'elecció d'escenaris més aviat lletjos i degradats) fan del film una proposta humil, que cau simpàtica per la seva manca de pretensions, transformada en una anàlisi inusual del capitalisme i les seves trampes.