La santedat d'un Beatle

Crec recordar que va ser gràcies a la molt cinèfila programació dels primers anys de TV3 que vaig tenir l'oportunitat de descobrir dues joies que transcendien la seva aparença d'obra menor per revelar-se peces fonamentals del discurs del seu creador: es tractava d'Italianamerican (1974) i American boy: A profile of Steve Prince (1978) de Martin Scorsese, emeses com a programa doble, en un exemple paradigmàtic dels plaers que pot proporcionar una televisió pública programada amb criteri (es oportú subratllar-ho precisament ara). Eren dos documentals: el primer consistia en una llarga entrevista del director amb els seus pares i acabava oferint, en els seus crèdits finals, la recepta per cuinar les mandonguilles a l'estil de la mamma Scorsese; mentre que el segon oferia un retrat de Steve Prince, amic personal del cineasta, ex-road manager de Neil Diamond i personalitat voltaica amb tot un historial d'addiccions i anècdotes bigger than life. En aquell moment, un servidor ja coneixia El último vals (1978), que no només era una gran pel·lícula de concert, sinó que funcionava com a testimoni del fi d'una era –l'estació Termini d'una contracultura on the road–, però un encara no era prou conscient de la importància del cinema de no-ficció en el conjunt de l'obra de Scorsese. Italianamerican i American boy demostraven que Scorsese utilitzava el documental com a eina per entendre el món i per desxifrar-se a si mateix. Italianamerican era, gairebé, una home movie, un tros de vida privada que agafava validesa i ressons universals: potser el fet que, fa un parell d'anys, Luis Miñarro dirigís Familystrip (2009) dona bon testimoni de la influència –i vigència- del model.

La recent projecció al festival Beefeater In-Edit de George Harrison: Living in the material world (2011) ofereix una bona excusa per reflexionar sobre l'Scorsese documentalista, tot i que el seu generós treball sobre el més espiritual dels Beatles no sigui, precisament, una peça mestra. A la pel·lícula li passa una cosa semblant al que li passava a Shine a light (2008), la seva pel·lícula concert amb els Rolling Stones: revers tenebrós d'El último vals, Shine a light no era un document valuós, ni un testimoni, sinó una joint venture, el resultat del cop d'efecte empresarial d'ajuntar les marques Scorsese + Stones. El sentit de l'espectacle estava present, això sí, de la mateixa manera que, ara, el beatlemaníac apreciarà l'ús de material inèdit i rareses d'arxiu, però George Harrison: Living in the material world és, també, la cara obscura de No direction home: Bob Dylan: mentre que aquest treball feia virtuós ús de vells materials per explicar una història complexa, que trobava el seu punt d'inflexió en una ruptura estètica –l'electrificació de Dylan–, el documental sobre Harrison és l'aplicat resultat d'un encàrrec, una mirada hagiogràfica sobre un geni que va haver de viure entre dos astres (Lennon i McCartney) massa embriagats de si mateixos.

Tota referència al procés per plagi de My sweet Lord o algunes llegendes negres sobre el personatge –el fet que acomiadés per fax bona part de l'staff de Handmade Films– són educadament omeses. Hi ha un moment que dona la clau total sobre el conjunt: l'escena en què la vídua i gran impulsora del projecte parla, sense parlar, de les coses que es va haver de empassar –infidelitats, etc.– per salvar el matrimoni. La pel·lícula, en bona mesura, és una manera d'eternitzar una imatge de felicitat sense llegir-ne la lletra petita i Scorsese l'ha facturat com si fos no només el millor professional del mercat, sinó, també, el que sap callar les preguntes més incòmodes.