L'Apolo de la Santa Trinitat

Quan vam entrar a l'Apolo i vam veure que, just al costat d'on cantaria Margo Timmins, hi havia el distingit ram de flors que sempre ha acompanyat els seus concerts, ja vam olorar que, durant les dues hores següents, difícilment res aniria malament. Quan, minuts després, la pèl-roja cantant de Cowboy Junkies va entrar relaxadament a l'escenari tot remenant una infusió dins d'una tassa, ens vam encomanar d'aquest confort i ens vam adonar, de passada, que no únicament res aniria malament en el primer concert dels canadencs a Barcelona, sinó que la nit seria màgica i cerimoniosa. La sala del carrer Nou de la Rambla no és l'església de la Santa Trinitat de Toronto on Alan Anton i els germans Margo, Michael i Peter Timmins van gravar, fa 23 anys, el seu celebèrrim segon disc, però amb la major part del públic assegut ben atent i una sòbria il·luminació, poc li va faltar. “Suposo que, si no us agradessin les cançons tristes, avui no hauríeu vingut, oi?”, va donar per fet la cantant poc després de començar a fer flotar per la sala un blues gòtic i atraient.

Diferenciat en dues parts (la primera, dedicada íntegrament a revisar una recent tetralogia amb espai per a les influències de la Xina, les cançons del desaparegut Vic Ches-
nutt i incursions en ter-
renys més experimentals; la segona, repleta –encara que no tant com molts haguessin volgut– de cançons antigues), els Junkies van fer valer el seu gran caràcter per fer versions (a banda de les de Chestnutt vam escoltar Sweet Jane de Lou Reed i Don't let it bring you down i Powderfinger de Neil Young), un art majúscul per crear ambients d'una gran bellesa i una simpatia que ens va fer tornar a casa amb un somriure. Nit per al record.