Aigua cavallera

Aigua cavallera és l'aigua del sòl i del subsòl que corre lliurement però de manera tranquil·la i assossegada, que fluïx sense que l'impulse res més que la força de la gravetat, però que es desplaça amb suavitat, lentament, plàcidament, de manera serena, no ràpidament i de manera enèrgica, violenta o turbulenta com l'aigua d'un torrent o la que cau d'una cascada. A aquestes darreres podríem anomenar-les aigües braves. L'aigua cavallera és sempre un aigua mansa.

La denominació aigua cavallera és àmpliament usada pels valencians de les comarques centrals i meridionals, excepte les de l'antiga Governació d'Oriola. És una denominació molt emprada, sobretot, a l'Horta de València, el Camp de Túria, la Ribera del Xúquer, la Marina, l'Alcoià, la Costera, la Vall d'Albaida i la Safor. Podríem dir, metafòricament, que l'aigua cavallera avança de manera solemne, senyorial, amb parsimònia, com ho faria una senyora noble en determinats cerimonials. En el Diccionari Català-Valencià-Balear trobem que la segona accepció de la paraula cavallera és: “Dona de cavaller, senyora de la noblesa”. Potser d'ací vinga el seu nom.

Joan Coromines, en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, parlant de la paraula cavaller, dins l'entrada CAVALL (DECat, II, 67b47), escriu: “El mot pren aviat ample desenvolupament semàntic p. ex. pot significar 'superior, lliure' [...] D'ací l'ús, vivíssim en tots els pobles valencians Dellà Xúquer, de les aigües cavalleres 'les quals flueixen lliurement, en fonts, sense mines, aixetes ni canalització'; “en este terme no hi ha cap de font que ixca cavallera” (totes provenen del sistema de reg), L'Énova; “quan ha plogut molt, la font pot vindre cavallera”, Bufali; per la frase “allí eixia una fonteta cavallera” explicada “que no la trau el motor”, a Barxeta, es veu clar el matís originari de 'no servil, lliure' [...]”

En la nota 3 de l'entrada CAVALL (DECat, II, 650a59) escriu Coromines: “Campos regados directamente por las derivaciones del canal descrito, sin alterar este cauce, ni la distribución del partidor real y presa del Albelló, a lo que se da el nombre, en esta localidad, de aguas caballeras” en l'edició castellana (ed. 1951) de les Ordenances de la Séquia del Puig, de Xàtiva.

I en la nota 4 de l'entrada CAVALL (DECat, II, 650b5) escriu Coromines: “De tota manera es podrà estudiar millor si no hi ha una mica de calc de mots aràbics, [...] Afegeixo l'ús adverbial de vegades (a la Font d'En Carròs “a la Cava l'aigua ix cavallera”); “la Font del Beneteixir és mig-cavallera”, Potries; i referint-se a mines i sèquies: “la Rambla dels Molins ve d'un minat, que ix cavallera” a Biar; “entrava l'aigua cavallera dins de la mina”, “ la séquia agarra l'aigua cavallera” a Càrcer. És eloqüent, com a paradigma de tot, el nom de La Font Senyora, al Genovés (1962).”

En l'estudi “Un sistema de drenatge a la marjal d'Algemesí: l'alcaduf” de Vicent Castell i Llàcer, publicat en el llibre L'espai de l'aigua. Xarxes i sistemes d'irrigació a la Ribera del Xúquer en la perspectiva històrica (FURIÓ, Antoni & LAIRÓN, Aureliano (eds), Ajuntament d'Alzira / Universitat de València, 2000, pàg. 267) llegim: “Els conreus s'havien de regar en moments precisos, individualitzadament, amb aigua cavallera en cada parcel·la.”

En el capítol titulat AIGUA CAVALLERA de llibre L'Ullal de Martí Domínguez Barberà (Tres i Quatre, València, 1986. pàg. 180) llegim: “El terme és tot pla, de terra campa, d'horts, de basses d'arròs; i rega de la séquia reial, que creua la planúria per l'oest. L'aigua de reg entra en els camps a peu pla, sense més esforç que el d'alçar les paletes dels estelladors. A això, la gent campestre, li diu aigua cavallera. L'aigua, al camp sempre és or. Però si està fonda allà dins d'un clot, d'un pou i cal pujar-la per mitjà d'una sénia, l'or ja no és or: és plata. El veritable or és l'aigua cavallera.”

A primeries de desembre del 2009 un amic d'Oliva em va enviar un escrit en el qual em preguntava sobre la denominació aigua cavallera. Ell coneix eixa expressió de tota la vida —és molt corrent en la comarca de la Safor— però li va cridar l'atenció llegir que en una notícia publicada el 12 de gener del 2005 en el diari digital VilaWeb titulada Dénia produirà 38.200 metres cúbics d'aigua al dia per a poder abastir els turistes l'expressió que ens ocupa apareix escrita amb b, no amb v (aigua caballera). Em preguntava si el mot caballera podria ser un derivat de cabal. La idea del meu amic té la seua lògica perquè l'aigua cavallera només corre si hi ha un cabal adequat que la faça avançar i escampar-se. De tota manera, el derivat lògic de cabal hauria de ser cabalera, no cavallera. El canvi de bilabial a labiodental és fàcil però ¿per quin motiu s'hauria de palatalitzar la “l”? No sembla molt lògic, la veritat. Vaig exposar el problema en la llista de debat Migjorn en un missatge que vaig enviar el 3 de desembre del 2009. Varen respondre diversos collistaires valencians de terres de migjorn. Tots coneixien l'expressió —excepte Joan-Carles Martí, d'Elx— i tots varen estar d'acord que l'aigua cavallera és la que corre lliure, sense cap obstacle, la que raja a peu pla. I també tots varen estar d'acord en què en la zona no betacista es pronuncia cavallera (amb v labiodental) i no caballera (amb b bilabial).

Després d'aquell encreuament de missatges en Migjorn, el collistaire Miquel Boronat va elaborar la fitxa aigua cavallera que podem trobar en la seua web Eines de Llengua. En la fitxa arreplega les paraules següents del diputat autonòmic alcoià Lluís Torró Gil en les Corts Valencianes el 26 de maig del 2010: “[...] les enormes despeses d'energia, que li ho va dir, l'aigua no cau cavallera, ¿eh?, cal pujar-la i baixar-la moltes voltes, ¿no?”

El meu amic d'Oliva em va telefonar altra volta a primeries de febrer del 2011 per a dir-me que pensava que la paraula cavallera podria derivar de cap avall o de cara avall perquè l'aigua, si no va cara avall no corre. Això també té la seua lògica. Evidentment, l'aigua no corre mai cap amunt, sempre ho fa cap avall. És la força de la gravetat la que la fa avançar. Però, en aquet cas, el derivat de cap avall seria capavallera (pronunciat 'cabavallera') i el de cara avall seria caravallera. A fi que capavallera o caravallera es convertira en cavallera s'hauria de produir una síncope, és a dir, s'hauria de perdre una síl·laba de l'interior de la paraula. Això no és impossible en absolut, és un fenomen bastant corrent en la formació de les llengües romàniques. La síncope, així com altres fenòmens fonosintàctics com ara l'assimilació, la dissimilació, la metàtesi, l'epèntesi, la pròtesi, l'epítesi o paragoge, l'afèresi, l'apòcope, l'encreuament amb altres mots, l'obertura o tancament de vocals, etc., són correntíssims en el valencià viu. Així, per exemple, és bastant corrent sentir 'vitat' en lloc de veritat, 'vermar' en lloc de veremar, 'fredat' en lloc de feredat, 'ma' en lloc de mira, 'encà' en lloc d'encara, 'a' en lloc d'ara, 'embrassada' ('embrassà') en lloc d'embarassada, etc. Perdre la síl·laba 'ra' en caravallera és un fenomen semblant a aquests. No té res d'estrany.

L'etimologia de la paraula cavallera en la locució aigua cavallera no és clara. Podria derivar, com em suggerix el meu amic oliver, de cabal, de cap avall o de cara avall, però la hipòtesi de Joan Coromines és ben lògica. Caldrà estudiar a fons el problema. Ací tenen els lingüistes una tasca ben interessant.

El que és veritat, i això és el que és més important, és que l'expressió aigua cavallera és ben viva i molt emprada en valencià i, en canvi, no la recull cap diccionari valencià ni català, ni antic ni modern (excepte del DECat de Coromines). Espere que el futur Diccionari Normatiu del Valencià de l'AVL sí que l'arreplegarà.