Crítica
cançó
‘Caro' Paolo
Caro Paolo, conec la teva aversió als afalacs, però no em puc estar d'agrair-te la teva nova visita a Barcelona en companyia de la formació completa de músics que vesteix a mida cada una de les teves històries fetes cançó. L'acordió de Massimo, el saxo baríton de Luca, el saxo alt de Claudio, el fagot de Lucio, les guitarres de Nunzio, Daniele i Luca i el violí de Piergiorgio, el contrabaix de Jino i la bateria de Di Gregorio. Una excelsa orquestrina com la que descrius en una de les teves noves cançons, aquestes que formen part del teu darrer disc, sí, aquest que has batejat amb el nom de Nelson en homenatge al teu gos. I que, juntament amb altres peces com Jeeves, mantenen encesa la teva volença pel jazz clàssic i colossal. Una música que et permet evocar personatges com el bateria Chick Webb, a qui fas aparèixer en la crepuscular Gong.oh. Un jazz, caro Paolo, al qual vas dedicar un moment d'intimitat compartida quan et vas posar al vibràfon rememorant els teus inicis a quartet amb el teu germà Giorgio –per cert, felicitats pel teu disc Paolo Conte plays jazz, tota una revelació–. El primer esglai, i no és una impressió personal sinó contrastada amb la reacció del públic, va arribar ben d'hora. Tan bon punt vas enfilar el camí Sotto le stelle del jazz i ens vas conduir Sotto la luna bruna a través del rogall de la teva veu opaca. Com sempre, va ser un plaer retrobar-se amb el servicial Fritz i el misteriós Max, i un goig acollir-se al prec de la cançó amb la qual vas rubricar una altra vetllada per al record, Via con me. Mentre s'enfonsa el país de la bota en mans de les veline i de l'infaust Cavaliere, és un consol constatar com L'Avoccato convertit en la metàstasi del crooner manté la dignitat i el talent ferms i intactes com els vestigis del Colosseu.