Del bressol a les estrelles

No és cap novetat el fenomen de la Sant Andreu Jazz Band. Fa dues temporades que arrasa per allà on passa i els dos discos que ja té són garantia de la seva consistència. L'excepcionalitat, la concedeix la naturalesa de la formació, integrada per alumnes de l'Escola Municipal de Música de Sant Andreu, amb solistes que van dels 8 als 18 anys. Al capdavant, el professor i músic Joan Chamorro ha estat en bona mesura l'artífex que aquests nens i nenes de la generació Nintendo compaginin la consola amb l'admiració per Johnny Hodges o Sidney Bechet, prefereixin sentir el plany de Billie Holiday que els brams de la Lady Gaga de torn i els captivi més el solo d'una trompeta que no pas els espasmes binaris d'una processadora electrònica.

La capacitat de Chamorro per transmetre coneixements i passió ha estat providencial per projectar aquests nanos des del bressol fins a les estrelles. I en el mateix firmament semblava que fossin la nit de dimecres davant d'un Palau de la Música pràcticament ple i apadrinats per autèntics mestres en l'ofici del jazz. El primer a aparèixer va ser el saxo alt Jesse Davis i després el van seguir el trompeta Terell Stafford, el trombó Wycliffe Gordon i el fundador de La Locomotora Negra, Ricard Gili. Van compartir faristol, energia i un repertori de clàssics del jazz des de Count Basie i Duke Ellington fins a Miles Davis. Només en alguns moments, amb els solistes més menuts, el risc de convertir el rigor en circ va treure el nas advertint del perill que envolta aquest tipus de propostes. No va ser la norma d'una banda que triomfa per mèrits propis en un dels millors moments de la història del jazz català.