cultura

Crítica

clàssica

Una exhibició

Pot l'ànima melòmana resistir dues vetllades consecutives d'excelsitud canora? Després que el Liceu es rendís incondicionalment a Philippe Jaroussky, Juan Diego Flórez va desplegar totes les seves armes de seducció massiva. Es podria pensar que, a les portes d'una Linda de Chamounix que no ofereix excessives oportunitats de lluïment al tenor, el cantant peruà volgués concentrar tots els focus sobre la seva figura. Flórez es va mostrar més desimbolt i loquaç que d'habitud, i la seva comoditat a l'escenari es va traduir en una exhibició portentosa de facultats. Les arie antiche inicials van ser més que un mer escalfament, i si Tre giorni son che Nina va caure en la sensibleria, l'ària del Roland de Piccini va ser el primer advertiment del virtuosisme insultant de Flórez. Amb Rossini vam entrar en un dels terrenys més fèrtils per al tenor, amb un Le Sylvain desgranat amb fruïció i una espectacular ària de Rodrigo d'Otello. Tres àries franceses obrien la segona part –l'extrema suavitat de La dame blanche, l'elegància de l'albada de Le roi d'Ys i la sana picardia de La belle Hélène– abans que Flórez adoptés un posat de latin lover amb peces com Princesita o Amapola. Un retorn al bel canto amb la Rita de Donizetti va ser el pròleg a cinc propines on Flórez no va estalviar ni agilitats fulgurants ni aguts clavats amb la precisió d'una sageta: la romança d'El último romántico, la secció final del Cessa di più resistere del Barbiere, els sempre impressionants nou dos de La fille du régiment, La donna è mobile i Granada. El deliri, no per previsible va ser menys justificat.

Juan Diego Flórez
Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 3 de desembre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.