Shakespeare fascinant

Per expressar quelcom en paraules justes i encertades, si algú ho ha fet abans millor del que ho faries, el més sensat és citar-lo, de manera que començaré transcrivint alguns mots del post que, a propòsit de Henry V, dels Propeller, ha composat l'escriptor Josep Maria Fonalleras en el bloc del festival Temporada Alta: “Quan una posada en escena és tan captivadora com la que ha dirigit Edward Hall, costa molt d'acotar-la i d'explicar-ne els matisos, la potència amb què ens arriba.” De manera que hom ja se'n pot fer una idea de com n'és d'extraordinari l'espectacle que la magnífica companyia anglesa, dirigida per Edward Hall, ha ofert aquests dies al Teatre Municipal. Tot seguit, com l'esplèndid cor orquestrat per Hall, només em resta sol·licitar comprensió al lector.

Enric V és un dels drames històrics més densos de Shakespeare. Enric V va succeir el seu pare (Enric IV), amb 25 anys. El seu regnat va durar exactament 10 anys (1413-1423) i, malgrat la brevetat del període, va ser una etapa brillant, va aconseguir unificar el país i retornar-li llustre. En l'etapa anterior, com a príncep de Gal·les, Enric era un personatge llibertí, busca-raons, un cràpula sota la influència del barrilaire Falstaff. Precisament en l'inici de l'obra es fa referència a aquesta transformació del príncep. En accedir al tron, Shakespeare mostra un home enèrgic i resolt, que extirpa de soca-rel una conxorxa interna que amenaça la seva vida i fa perillar l'estabilitat del país, declara tot seguit la guerra a França, la derrota en la llegendària batalla d'Agincourt i es casa per conveniència amb la filla del rei de França, Carles VI, Caterina de Valois.

Es poden fer infinitat de lectures d'aquesta peça, de l'al·legat nacionalista, a l'antibel·licista i el contrari. Respecte a la figura del rei, el bard mostra un personatge complex, contradictori, un heroi des d'un cert punt de vista, però també un home cruel i mesquí que no dubta a massacrar els presoners que ha fet de l'exèrcit enemic. Però si alguna cosa té de fascinant William Shakespeare és que sempre justifica els actes dels seus personatges, malgrat que puguin semblar la mateixa reencarnació del mal, que no és el mateix –compte– que dir que els proporciona una coartada moral.

Edward Hall, sense trair gens ni mica l'esperit de l'obra, la trasllada als temps que corren de manera magistral acudint a una estètica contemporània que obre el ventall de les interpretacions. El director d'escena mostra una habilitat suprema per mantenir un ritme trepidant i constant en aquest deliciós vaivé de drama i comèdia que vessa energia gràcies a un intens treball físic; en la barreja d'escenes duríssimes, que resol amb brillantor com les execucions minimalistes dels traïdors a la corona, amb d'altres d'alta comèdia com el bany de Caterina al castell de Rouen o la hilarant declaració d'Enric V a la mateixa Caterina. Per fer-ho, Hall compta amb un quadre d'intèrprets d'una potència prodigiosa, del primer a l'últim, remarcant el protagonista, Dugald Bruce-Lockhart, però també altres ja vells coneguts com Tony Bell, que excel·leix una vegada més. Tot hi és perfecte en aquest muntatge, els moviments escènics, la il·luminació, l'espai sonor, l'escenografia a base de bastides metàl·liques, fins i tot l'entreacte, en què els actors obsequien el públic amb unes cançons al rebedor del teatre, talment com si l'esperit de Falstaff –acotació d'un eixerit espectador d'ànima jocosa–, suprimit en aquest muntatge, s'hi hagués fet present. Quina fortuna haver pogut gaudir d'aquest espectacle!