“El cinema pot expressar el que no pot la paraula”

Perquè s'allunya una mica de les altres que he fet, és una pel·lícula més d'autor, allunyada dels paràmetres del cinema més convencional. A més me l'he produïda jo i he tingut la llibertat de poder-la fer, controlar el que em venia de gust. I també perquè toca temes que ens afecten d'alguna manera, més o menys a tothom, a nivell personal.

Sí, és una aposta en aquest sentit. Ara també treballo de professor de cinema en una escola de cinema i m'estic tornant a amarar de molts clàssics, grans directors de cinema que em van marcar molt. I així com Trash era una pel·lícula enfocada a arribar a un públic més ampli, aquí només he volgut fer una pel·lícula que a mi m'agradés, i si la teva sensibilitat coincideix amb la de l'espectador, li agradarà.

El procés de la història és tenir un personatge clar al cap, tenir-ne clares les circumstàncies i dissecar el que li passa. Per fer-ho, esculls els personatges secundaris i les trames que provoquen aquestes circumstàncies. Són com petites seqüències, i intentem que cada escena i cada personatge secundari tingui un color, una sonoritat diferent. Volia captar les sensacions que sent el protagonista. Cap de les històries no és repetitiva, hi ha tres o quatre seqüències que poden ser semblants, però hi ha una evolució subtil en cada subtrama. I tot plegat fa que el personatge acabi com acaba, arriba un moment en què la gota fa vessar el got. Volíem transmetre aquestes subtileses, aquestes sensacions d'incomoditat, de monotonia que està patint ell.

El personatge sí que té vies d'escapament, com el seu interès per l'univers i les temàtiques metafísiques. El que passa és que la societat no li dóna cap marge de maniobra. Hi ha gent que se'n surt i gent que no se'n surt, i la que no, ens la trobem cada dia pel carrer.

Sí, volia retratar el que no se'n surt, posar el dit a la nafra del problema, gent que queda molt alienada dins la nostra societat. Aquesta era la idea. A més, en aquesta mena de mosaic en què s'estructura la pel·lícula, falten peces que ha d'omplir l'espectador. Per exemple, hi falta la peça de la seva mare. Hi ha traumes infantils provocats pel pare, pel que pugui haver passat a la mare... Es poden intuir moltes coses. Sembla que hagi tingut una infància traumàtica, i quan això passa, sovint psicològicament no et pots refer.

És més aviat psicològic, però des del punt de vista social, també pot reflectir realitats que es viuen als extraradis, famílies desestructurades que viuen en blocs de pisos com capses de llumins, on la vida és dura... En aquests barris és més fàcil que puguis anar per un camí com el que acaba el personatge. De tota manera, jo he volgut fugir del cinema social, per això he escollit fer la pel·lícula en blanc i negre, i retratar aquests paisatges apocalíptics, que fa que sembli ciència-ficció, i en moments s'acosta a un thriller psicològic. Volia potenciar els valors cinematogràfics, i expressar les idees mitjançant un llenguatge al més depurat possible, intentar buscar l'essència amb les imatges, el so... i despullar la història de coses supèrflues.

Volia recuperar el tipus de cinema d'autor que es feia en els anys seixanta en blanc i negre, amb directors com Bergman, Antonioni, fins i tot Fellini... i molts altres. També el cinema independent americà dels anys setanta, amb personatges traumatitzats i inadaptats per culpa de la guerra. Volia recuperar aquesta manera artesanal de fer una pel·lícula: només calia un actor, una càmera, una localització que t'expressés l'interior del personatge... El cinema pot servir per expressar coses que potser no es poden dir ni amb paraules. Jo ho vaig descobrir amb aquests directors, i he volgut recuperar aquest tipus de cinema.