Buster a l'exili

El maig del 2007, després de fer-ne l'estrena al Tra­pezi de Reus, Blaï Mateu va pre­sen­tar al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona un solo, Ï, que el direc­tor de Tem­po­rada Alta, Sal­va­dor Sunyer, amb bon cri­teri, ha deci­dit recu­pe­rar en aquesta edició després de copro­duir el mera­vellós espec­ta­cle Le sort du dedans, de Baro d'Evel Cirk Cie., la com­pa­nyia de Mateu i Cami­lle Decourtye. Fa qua­tre anys va ser des­co­rat­ja­dor assis­tir a una funció en què no hi havia ni mitja pla­tea del Muni­ci­pal plena. Dijous el Tea­tre de Salt era abso­lu­ta­ment ple per assis­tir a la funció que Blaï Mateu va ofe­rir d'aquest espec­ta­cle impres­cin­di­ble que es repre­sen­tarà del 22 de desem­bre al 8 de gener al Tea­tre Lliure de Bar­ce­lona.

La manca de limi­ta­ci­ons, l'absència de coti­lles, la lli­ber­tat gens ofen­siva del pallasso per­me­ten trac­tar un tema dramàtic com l'exili, el de mig milió de repu­bli­cans espa­nyols i cata­lans que el 1939 van anar a parar als mal ano­me­nats camps de refu­gi­ats –Arge­lers, Ribe­sal­tes o Sant Cebrià– fugint de l'exèrcit fran­quista, intro­duint-hi un humor ingenu, naïf i a vega­des molt reve­la­dor, en un espec­ta­cle que no està exempt d'una dura lec­tura crítica envers l'aco­llida dis­pen­sada als exi­li­ats pels nos­tres veïns.

L'esce­nari és buit a la part cen­tral, amb tot d'andròmines –sacs, un mini­tramp, un ven­ti­la­dor gegant i una tela plàstica gegant pen­jada al fons– pels vol­tants. Fa acte de presència Ï, com­ba­tent repu­blicà, pen­ti­nat tal­ment com Bus­ter Kea­ton, un refe­rent. La pin­tura embruta el plàstic; la ver­me­lla, el pes dels movi­ments d'esquerra i anar­quis­tes, i la negra, que s'hi con­tra­posa, és la fos­cor del fran­quisme, i, amb tot aquest bagatge, amb aquest pes, que Ï durà lite­ral­ment a l'esquena, afron­tarà l'exili, les penúries del camí, les fue­ta­des de la tra­mun­tana als camps impro­vi­sats en plat­ges que ara són indrets turístics sense memòria. “La fron­tera és un punt de sus­pensió”, etziba el pallasso. La fron­tera ho va ser ales­ho­res, un punt de sus­pensió. La vida dels exi­li­ats va que­dar en sus­pens uns dies men­tre espe­ra­ven que l'Estat francès els auto­ritzés l'entrada al país, on s'havia de fer rea­li­tat l'ideal de lli­ber­tat, i va ser ales­ho­res que l'espe­rança es va tor­nar en decepció i pati­ment. Un munt de recur­sos, magnífica­ment com­bi­nats, ser­vei­xen per expli­car la història: la il·lumi­nació, l'ambi­ent sonor, la música cre­ada in situ pel mateix pallasso gràcies a l'ús intel·ligent de la tec­no­lo­gia o les pro­jec­ci­ons –l'última, en què mos­tra la platja d'Arge­lers con­tra­po­sant pas­sat i pre­sent, és d'una con­tundència esblai­mant– sobre pan­ta­lles apa­rent­ment impro­vi­sa­des, tot ple­gat exe­cu­tat amb la pre­cisió dels vir­tu­o­sos.