Crítica
jazz
Veu al caliu
El calendari ha jugat una mala passada al Festival del Mil·lenni, que a última hora va haver de traslladar el concert de Dianne Reeves –previst a la sala Simfònica de l'Auditori (2.200 seients)– a la sala Oriol Martorell (600 localitats). És molt probable que la cantant nord-americana no disposés de més dates lliures que la que li oferia aquesta setmana de la Immaculada Concepció. La direcció artística va apostar fort, però en aquesta ocasió la fortuna no els va complaure. Per evitar la trista imatge de les butaques buides, convé valorar l'encert de traslladar l'actuació a un espai més ajustat a la convocatòria. Una decisió que va permetre viure en proximitat el recital d'una de les grans veus del jazz contemporani i, tot i que també es feien notar algunes clapes de seients buits, es va poder palpar i assaborir millor el caliu de la proposta. Segurament no sigui un consol per als que només es fixen en els números, però quan es van apagar els llums de la sala i –després d'una peça instrumental– va aparèixer la cantant en escena, la màgia de l'artista va atenuar la fiblada de la punxada. Les facultats vocals de Dianne Reeves són meravelloses. No tan sols pel seu impressionant domini del scat (improvisar amb la veu com a instrument), sinó per la subtilesa, l'elegància i la personalitat d'un estil obert a tot tipus de registres. Tant li fa que el repertori es trobi farcit de les nadales més tòpiques com que intenti desafiar la mateixa Billie Holiday (Don't explain), tota melodia que la Reeves es porta a la gola adquireix una renovada i seductora capacitat d'atracció. La seva és d'aquelles veus que faria sonar com els àngels fins i tot la llista de la compra. Potser els del Mil·lenni mereixen un suspens en estratègia, però un excel·lent en criteri artístic.