Salvem el cinema

De vega­des crec que la missió del crític és quei­xar-se, passi el que passi. Pot­ser per això ara em trobo amb una car­te­llera plena de grans noms, segu­ra­ment la més potent des de fa molts mesos, i em sem­bla que cap d'ells ha donat pre­ci­sa­ment el millor de si mateix en les seves res­pec­ti­ves pel·lícules: ni els ger­mans Dar­denne (El niño de la bici­cleta), ni Roman Polanski (Un déu sal­vatge), ni Lars von Trier (Melan­colía), ni David Cro­nen­berg (Un método peli­groso) no arri­ben a les excel·lències d'altres temps, crec jo. I per això l'apa­rició d'una opera prima com Attack the block, de Joe Cor­nish, em sem­bla una bene­dicció, una veu real­ment pròpia que porta el cinema comer­cial cap a extrems de cre­a­ti­vi­tat i sin­ce­ri­tat absents de les cal­cu­la­des –encara que sug­ge­ri­do­res i sofis­ti­ca­des– pro­pos­tes dels grans mes­tres. Attack the block sorprèn i mera­ve­lla perquè fa el que sem­pre han fet els més avançats: par­tir de la tra­dició per tal de reno­var-la i apro­par-la al seu temps.

El mate­rial no pro­met res de bo: una comèdia de ciència-ficció ado­les­cent, una invasió extra­ter­res­tre, una colla de nanos llui­tant per defen­sar la terra. Però l'espon­taneïtat ale­gre i con­fi­ada de Cor­nish res­pecte a aquest punt de par­tida, la manca de pre­ju­di­cis, li ator­guen una fres­cor ino­bli­da­ble. I és així com Attack the block passa a ser mol­tes més coses: una història d'ini­ci­ació, una reflexió metafílmica sobre la gene­ració Spi­el­berg, una cons­ta­tació de la fina línia que separa avui dia els gèneres, fins i tot allò còmic d'allò dramàtic o tràgic... Vida i ficció es bar­re­gen, i la seva ener­gia devas­ta­dora deixa un pòsit amarg, com si després de l'aven­tura arribés sem­pre el des­encís. Però també l'ale­gria del cinema, del pri­mer cop: Attack the block des­perta les consciències.