Gest eloqüent

Patrice Thi­baud va tan­car diu­menge, al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona, l'edició d'aquest any de Tem­po­rada Alta, amb la seva faula sobre l'ani­ma­li­tat de l'home, un espec­ta­cle, Jun­gles, basat en el seu vir­tu­o­sisme i el del seu col·lega, Phi­lippe Leyg­nac, en el tea­tre d'humor ges­tual, el con­tor­si­o­nisme i la capa­ci­tat de tocar a l'hora el piano i la trom­peta.

Un tar­zan modern (Thi­baud), un bon dia, rep la visita de la Jane (Marie Parouty) de torn i, poste­ri­or­ment, arriba, qui si no, la Xita (Phi­lippe Leyg­nac). De fet, per la manera com arriba a la pecu­liar cabana situ­ada al mig de la jun­gla, es podria dir també que es tracta d'un Mow­gli molt par­ti­cu­lar. Aquest esquema bàsic ser­veix a Thi­baud per fer un des­ple­ga­ment de facul­tats que resulta un pèl irre­gu­lar si es com­para amb l'exul­tant Coco­rico, l'ante­rior espec­ta­cle que hem pogut veure d'aquest cre­a­dor a comar­ques giro­ni­nes. Tot i això, Jun­gles és un bon espec­ta­cle, amb alguns moments bri­llants, que posa en evidència l'absur­di­tat d'alguns trets de com­por­ta­ment pro­pis de l'home per la via del con­trast amb la manera de fer ins­tin­tiva dels ani­mals. Thi­baud, amb un domini extra­or­di­nari del gest eloqüent, explota al màxim allò que tenim d'ani­mal i pri­mi­geni, i com s'ha anat torçant en oca­si­ons, a l'hora d'apli­car-hi la raci­o­na­li­tat, per pre­sen­tar situ­a­ci­ons que resul­ten molt còmiques i que el pallasso francès, tra­pe­lla i des­ver­go­nyit, du al límit fins a defor­mar-les per, després de treure'n tot el suc pos­si­ble, enca­va­llar amb l'escena següent de manera abso­lu­ta­ment natu­ral. La relació entre l'home i la bèstia ha estat explo­rada minu­ci­o­sa­ment per Thi­baud per tal de detec­tar-ne el punt de con­tacte, tant pel que fa a la manera de moure's, als ges­tos, com pel que fa als ins­tints.

El nos­tre home viu soli­tari a la jun­gla quan arriba la feme­lla, ale­gre i auto­ritària, que cap­gi­rarà tot el seu món i, en una aclu­cada d'ull al públic, li farà quei­xa­lar una poma. Una feme­lla que l'obli­garà a aco­llir el des­val­gut cadell que han aban­do­nat en un cis­tell vora la cabana i que es con­ver­tirà en el com­pe­ti­dor per l'atenció d'ella, de manera que d'aquest xoc es deri­va­ran la majo­ria de les situ­a­ci­ons que pre­sen­ten els tres còmics. Men­tre, de nit, una presència mis­te­ri­osa i admi­ra­ble­ment àgil, vaga­reja pel cam­pa­ment. La crida de la jun­gla pro­por­ci­ona un final més aviat amarg, pro­vo­cat per l'ús gratuït de la violència, que fora­gita el cadell Leyg­nac, dei­xant sola i trista la iso­lada pare­lla.