Guerra a la pirateria!

La xifra em deixa tan bocabadat que miro d'assegurar-me que això que llegeixo al diari és exactament el que va dir el senyor Xavier Mallafré. Ja se sap, de vegades, amb les presses amb què s'escriu, deixar-se inadvertidament un zero pot rebaixar fins a un no res una quantitat important, de la mateixa manera que pot esdevenir estratosfèrica si, sense voler, s'hi posa de més, aquell zero. Però resulta que sí, que la xifra publicada és la que va donar dimarts passat el president del Gremi d'Editors de Catalunya, és a dir, que el perjudici ocasionat per la pirateria en el sector editorial, en el conjunt de l'Estat, és de 1.500 milions d'euros anuals.

És una xifra que espanta, ja ho sé. Però després de pensar-hi un moment trobo que tranquil·litza i reconforta, també. Saber que, entre els lladres, n'hi ha tants que prefereixen els llibres, més que preocupació provoca optimisme. La feina m'ha fet conèixer un munt de persones que en tenen centenars, algunes fins i tot milers, de llibres, a casa. I hauria de fer una relació exhaustiva i pensar-hi una estona llarga per trobar-ne una, només una, de la qual pogués afirmar, sense equivocar-me, que mai no n'ha robat cap. Em seria molt més fàcil, en canvi, senyalar-ne unes quantes que han bastit les seves biblioteques damunt d'alguns llibres que mai no van pagar ni van rebre com a regal.

Que mostri una certa comprensió, vers la cleptomania referida als llibres, i que fins i tot hagi de confessar, ara que tot ja ha prescrit, haver-ne patit algun episodi benigne, d'aquesta malaltia, no vol dir que accepti el robatori massiu. Al contrari, el denuncio i n'exigeixo la persecució. En primer lloc per respecte i consideració vers l'autor: cada llibre és el fruit d'una idea, d'una reflexió, d'un somni que l'escriptor haurà de fer créixer amb l'estudi, la conversa o l'observació abans de donar-li forma a la pantalla de l'ordinador. Que hi hagi disfrutat no ens eximeix de pagar-li el talent i la feina. Igual que hem de pagar la tasca de l'editor i la del llibreter, físic o digital, sense els quals tampoc el llibre acabaria de fer-se realitat.

També han de ser perseguits els lladres de llibres, perquè ningú no pot adduir que són massa cars. Els preus ho desmenteixen. Prenem d'exemple aquest meravellós Jo confesso, de Jaume Cabre. Algú tindrà la barra de qualificar de car un llibre la lectura del qual ens costarà vuitanta cèntims l'hora, si el triem en paper, o només seixanta, si optem per la versió digital? Tampoc aquells que ara no el poden pagar, aquest grapat de cèntims, tenen dret a defensar el robatori: amb la xarxa de biblioteques que tenim, no els ha de costar gens adquirir-lo en préstec.

De manera que sí, guerra contra el pirates i la pirateria. L'eina, haurà d'esmolar-la el nou govern del PP, al qual correspondrà el desenvolupament normatiu de l'anomenada llei Sinde, aprovada amb una gran majoria al Congrés dels Diputats però molt contestada a la xarxa. Tots els drets hi han de ser garantits: els de l'autor, l'editor i el llibreter, és clar que sí; però també els del comprador. I, més que cap altre, drets col·lectius de tanta importància com el de la llibertat d'expressió. Però hem de tenir clar que oferir la descàrrega no autoritzada, gratuïta o no, d'aquell Jo confesso esmentat abans, per exemple, mai no pot tenir l'empara de la llibertat d'expressió. I hem d'acceptar que aquesta adquisició fraudulenta ha de tenir conseqüències; si de mi depengués, per a qui l'ofereix i per a qui l'accepta, la descàrrega.

Igual que passa amb les històries que es conten en molts llibres excel·lents, a l'hora d'acabar m'adono que aquella del principi és una xifra real i fictícia alhora. Real perquè és exactament allò que va dir el senyor Mallafré; fictícia perquè, de moment, no és res més que el resultat d'una enquesta, en la qual uns pocs milers de persones es declaren pirates en potència. No hi fa res que siguin pocs o molts, d'avui o de demà: guerra contra els pirates!