Què faig amb un Pitbull a casa?

Amb prou feines sabia qui era. La veritat, des que no estic compromès amb el dia a dia de l'escena actual, hi ha certs tipus de música que me'ls estalvio directament, sobretot pel que fa a reggaeton i similars terrors auditius que deuen campar per les discoteques. El cas és que el cantant anomenat Pitbull ha aterrat a casa meva a través d'un nen de deu anys que té els malucs habituats a ballar Michael Jackson, els clàssics del funk i el hip-hop, i que canta amb devoció Muchachito, Els Pets o Albert Pla.

Sempre he considerat que un pare ha de ser obert i respectuós amb les músiques dels nens. Però hi ha artistes que generen molts dubtes, com aquest tal Pitbull, un americà d'origen cubà nascut a Miami que construeix un xumba-xumba electrònic de pura tralla a partir d'un discurs murri i masclista sense matisos, rapejat en anglès i alguna gracieta hispana. Un personatge que canta un single anomenat Culo com a gran troballa poètica i que es fa famós per haver tingut una erecció en el moment que balla aferrat al cul de Jennifer Lopez el dia del lliurament de premis dels American Music Awards. Francament, és aquest un bon exemple a seguir per un nen? Algú em dirà que també hi ha escatologia amb Els Pets i provocació molt més escandalosa amb Albert Pla, però... creieu que es pot comparar?

Jo no volia anar al concert de Pitbull. El nen, sí. Sort que queia en dijous a la nit i divendres a les set del matí tocava campana per anar a l'escola: tenia un control de català! Això em va estalviar un bon tràngol musical i ètic. Però, la veritat, no sé com l'hauria convençut si s'hagués celebrat en cap de setmana, sense sentir-me un censor, ni tampoc sé què passarà el dia que aquest artista de discurs patètic i actitud miserable sigui un clàssic de la música pop llatina i jo no tingui més remei que parlar-ne com a crític. Perquè, damunt, es veu que va pel camí de ser un ídol de masses! Què faré jo amb un Pitbull a casa?