Qui guarda, troba

Evidentment, una de les voluntats és ballar, però en la genètica dels esbarts el vessant d'espectacle i d'expressió artística queda sovint barrejat amb el de recerca etnològica, de recull bibliogràfic. Els folkloristes més eminents hi van col·laborar des de l'origen, una barreja que s'ha mostrat d'allò més eficient per mantenir un patrimoni musical i dansat que en perdre la funció social tenia el risc de quedar oblidat. Però ja aleshores s'hi aplicava un caràcter de restauració, adoptant-hi conceptes estètics que els actualitzessin i els posessin a l'abast de tothom. Actualment el patrimoni musical de les formacions més veteranes mereix rebre el mateix tractament que van rebre les danses en si mateixes ara fa un segle i escaig.

Ho està fent l'Esbart Català de Dansaires. La seva condició de formació amb més de cent anys d'activitat ininterrompuda i amb la col·laboració dels grans noms de la música i la dansa d'arrel fa dels seus fons documentals una meravella per a estudiosos de tota mena. Ara ha obert un nou front de restitució en forma de col·lecció discogràfica amb la qual revisa el seu propi patrimoni musical, que no és poca cosa. El primer volum recollia danses de Leopold Botey i Francesc d'Assís Martines Font estrenades pel cos de dansa en els anys de la seva presentació, amb la particularitat que permet escoltar-los en les dues versions originals per a cobla i per a orquestra de ball de l'època. Tot just ara n'ha aparegut el segon volum, dedicat a obres d'Agustí Cohí Grau, probablement el compositor amb una col·laboració més estreta amb els esbarts. L'elegància de l'edició i la participació de formacions principals del país com són les cobles Ciutat de Girona i Sant Jordi en fan una col·lecció impecable, imprescindible per entendre l'evolució de la dansa i de la música d'arrel al país.