Espectres d'abans i d'ara

Aquest cap de setmana se celebra la cerimònia dels premis Goya i un servidor té la temptació de desitjar que, en el seu decurs, es manifestin molts dels fantasmes que ha generat el cinema de l'Estat espanyol en aquest darrer any. Quins són aquests fantasmes? La resposta és senzilla: totes aquelles pel·lícules extraordinàries que, segons sembla, els acadèmics no semblen haver vist, qui sap si per falta de temps o perquè la natura d'aquelles obres en concret és, precisament, tan espectral que defuig la mirada humana.

Hi ha moltes coses que no entenc dels Goya, però n'hi ha una que, directament, no vull entendre: el seu sistema de votacions, que margina l'excel·lència. Sincerament, no crec que cap ànima sensible pugui justificar el fet que treballs como Los pasos dobles d'Isaki Lacuesta, Mercado de futuros de Mercedes Álvarez, La mitad de Óscar de Manuel Martín Cuenca o Dispongo de barcos de Juan Cavestany no tinguin cap representació a la llista de nominats. Una llista de nominats que, per cert, té els nassos de nominar Paco Arango com a director novell: cap problema a considerar-lo novell; tots els problemes del món si l'hem de considerar director. Sí, m'agradaria que es manifestessin aquests fantasmes –algunes de les millors pel·lícules de l'any produïdes a l'Estat– en una nit que temo molt que només estarà encantada pel glamur marca Espanya i per l'autosatisfacció d'una indústria que s'intercanvia premis endogàmics sense sospitar que el geni –o, almenys, bona part del geni– ha quedat fora de la gala.

Amb el seu rebuig a tot aire de modernitat expressiva, l'Acadèmia sembla un lloc tan ple d'ombres i teranyines com el casalot on va a parar Daniel Radcliffe a La dona de negre, la pel·lícula de James Watkins, director d'Eden Lake (2008), que adapta la novel·la de Susan Hill que també va esdevenir eficaç –si bé anacrònica– obra d'un infreqüent teatre de l'espant. La projecció de La dona de negre incorpora, de bon principi, una picada d'ullet al cinèfil nostàlgic: el nou logotip d'una renascuda Hammer que, de moment, ja pot presumir d'un notable remake americà de Déjame entrar (2008) –la versió que va dirigir Matt Reeves l'any 2010– i d'aquella La víctima perfecta (2011) que resultava tan previsible com la posterior Mientras duermes (2011) de Jaume Balagueró, però, almenys, no tan políticament afàsica.

La pel·lícula de Watkins té el seu toc de distinció en voler semblar tan antiga en els seus modes d'expressió com ho volia semblar la novel·la de Susan Hill quan, en plens anys vuitanta, reivindicava la tradicional història britànica de fantasmes apel·lant a la memòria de Daphne du Maurier i M.R. James. La dona de negre basa els cops d'efecte en rostres que apareixen rere una finestra, balancins que grinyolen, joguines que es mouen sense que ningú els hagi donat corda... La presència de Ciarán Hinds és tan contundent com el final; la vulnerabilitat d'un Radcliffe que vol desfer-se de la memòria de Harry Potter està tan cuidada com l'ambientació d'aquest poble que sembla encarnar les essències gòtiques...

Fa temps que el cinema espanyol juga al gòtic intemporal: Los otros (2001), El orfanato (2007), Los ojos de Julia (2010). El fet que, poc després de La dona de negre, s'anunciï l'estrena d'un altre exercici de gòtic victorià –La maldición
de Roockford (The Awakening)– sembla indicar que la nova tendència del gènere serà vintage. En aquest present d'excel·lències condemnades als llimbs espectrals i de vampirs financers que ja no xuclen la sang d'una víctima, sinó de tota una comunitat, potser el més conseqüent sigui, doncs, tornar a les fonts.