Adéu, Manel; hola, Amics!
Els uns se'n van per la mateixa porta que entraran els altres. Si els Manel s'acomiaden de la gira del disc Aniversari amb tres concerts al Teatre Coliseum de Barcelona, al mateix recinte es donarà la benvinguda al nou àlbum d'Els Amics de les Arts, Espècies per catalogar. Això significa que durant una temporada deixarem de gaudir dels Manel pels nostres escenaris, i que no en sabrem gairebé res fins que treguin un nou disc, que serà més o menys quan Els Amics de les Arts hauran acabat la gira que, durant aquest any i una mica més, els durà per tot el país. D'aquesta manera, quan l'un està al capdamunt de la popularitat, no té l'altre que el molesti, i viceversa. Mentre l'un crema tot el seu foc, l'altre prepara municions i genera expectatives.
Que ningú s'estranyi. En una cultura de consum petit és natural que els artistes es dosifiquin i sàpiguen treure el màxim rendiment de la seva obra. D'una altra manera, seria el suïcidi, no quadrarien números ni per a l'un ni per a l'altre. Ho sabien els Sopa de Cabra i Els Pets, que a partir d'un cert moment de la seva trajectòria les respectives discogràfiques van deduir que els anaven millor les coses si alternaven els llançaments. M'ho explicava perfectament l'Eva Cebrián, quan era directora dels 40 Principals, tot assegurant que la música catalana es transforma en èxit popular quan és una qüestió de vasos comunicants. Calen dos grups amb èxit perquè la resta vagi rodada. Va passar així amb Serrat i Llach en la Nova Cançó, amb Sopa i Sau en el primer boom del rock català, amb Sopa i Pets després i ara amb els Manel i Els Amics de les Arts.
No són tics exclusius de la cultura catalana. Beatles i Rolling Stones també van alternar molts anys el llançament dels seus discos, tot i fer-nos creure que eren rivals i competidors. Suposo que, com els Manel i els Amics, en realitat eren còmplices, si no de creació, sí de carrera.
