Mahler sota control

En una temporada força afortunada pel que fa a directors convidats, el debut de Lothar Zagrosek amb l'OBC va aportar estímuls addicionals, començant per una prestació del conjunt més reeixida que amb el seu predecessor, Christian Zacharias. Va ser un bon punt de partida per a una versió ben meditada de la Simfonia núm. 5, de Mahler, en la qual Zagrosek, mantenint sota control qualsevol temptació d'excés melodramàtic, va preferir un discurs mesurat que subratllés amb delectació la riquesa de línies instrumentals. El seu gest va unificar els dos moviments de la primera part en una immensa marxa fúnebre de noblesa continguda, mentre que en l'epicentre de la simfonia, l'scherzo, va mantenir el cap clar enmig del frondós paisatge. Es pot dubtar, però, de l'encert acústic de situar el solista de trompa (l'excel·lent Juan Manuel Gómez) davant l'orquestra, com també es pot dubtar del temps morós del cèlebre Adagietto, compensat, cert és, pel perfecte equilibri entre les veus. Un final d'energia ben dosificada va coronar una lectura d'un rigor i serietat encomiables.

Especialista a desxifrar partitures complexes, Zagrosek va ser una bona tria per interpretar dues obres de l'ascendent Hèctor Parra, Karst-Chroma II i, en estrena absoluta, InFall-Chroma III.

Les mateixes virtuts clarificadores demostrades en Mahler van ser apropiades per organitzar l'acumulació d'estímuls sonors tendents a la saturació que desplega el compositor català. El mateix Hèctor Parra va fer una breu presentació de les dues peces que confirma la idea que els compositors són més interessants quan s'expliquen a través de la seva música que quan en parlen.