El temps de la innocència

La llegenda explica que a l'estació de Montparnasse de París hi havia un vell que oblidava les penes venent joguines. Un dia es va descobrir que aquest venedor era Georges Méliès, un dels pares del cinema. La mateixa llegenda explica que el dia que els espectadors van veure l'arribada del tren dels Lumière, es tiraven a terra de les sales pensant-se que els cauria al damunt i que Méliès va descobrir la màgia per atzar mentre rodava el pas d'un carro de morts a la plaça de la Madeleine de París.

És evident que la realitat va ser una altra, que Georges Méliès venia joguines perquè les seves pel·lícules havien estat superades tecnològicament i perquè ningú no tenia cap mena de consciència que allò tan aparentment naïf que va inventar tingués el més mínim interès, perquè no hi havia consciència que el cinema podia arribar a ser un art i que les seves produccions s'havien de conservar per la posteritat.

Martin Scorsese, a La invención de Hugo, sembla que fa com el jutge de L'home que va matar Liberty Valance i prefereix imprimir la llegenda que explicar la realitat. Potser per això la seva pel·lícula té alguna cosa de pastís ensucrat i de gran sínia en què tots els deliris de la infantesa són possibles. La gràcia de l'operació és probablement com aquesta llegenda sembla endinsar-nos en el temps de la innocència.

El seu risc és que una part dels espectadors ja ens hem fet grans i tenim la certesa que els únics paradisos perduts són els de la infantesa, encara que a vegades ens consti creure en l'existència d'aquests paradisos.

La invención de Hugo relata la història d'un nen orfe que viu enmig d'un món envoltat d'autòmats. Casa seva és el rellotge de l'estació. El seu bé més preuat és l'autòmat espatllat que el seu pare li va regalar, que amaga un secret que es revelarà així que es torni a posar en funcionament. Al seu entorn hi ha altres autòmats, com ara un gendarme que es dedica a perseguir els nens perduts, o el vell venedor de joguines que decideix amagar el seu passat i perseverar el secret.

L'univers que descriu Martin Scorsese és un lloc mític on és necessari que els secrets més ben guardats puguin sortir a la llum. Tota la pel·lícula no és res més que la descripció de com els secrets guarden forma i amb aquests, sorgeixen les llegendes.

En la primera incursió com a cineasta en els territoris dels contes infantils –que és, en definitiva, on es mou la pel·lícula–, Martin Scorsese sembla deixar enrere alguna cosa d'ell mateix per convertir-se en una mena de Tim Burton per qui l'entorn que caracteritza la faula és més important que la substància de la mateixa obra. Aquest fet provoca un cert desconcert, ja que La invención de Hugo és una pel·lícula terriblement llaminera però, d'altra banda, potser és una de les pel·lícules més buides que ha fet Scorsese en els últims temps.

La temptació per la llegenda fa que aflori una determinada visió cinèfila. El temps de la innocència és, per Scorsese, el temps del cinema dels orígens, aquell temps en què, en paraules de Jean Renoir, totes les pel·lícules que es feien eren belles perquè eren les primeres. La recerca de la innocència pot portar a la nostàlgia, cap a la convicció que el cinema és sobretot màgia i que cal descobrir la màgia perduda. Méliès deixa de ser el mag que un dia va fer pel·lícules per sobreviure, i es converteix en el geni, en el creador. La llegenda esdevé un tòpic i La invención de Hugo acaba sent, amb tots els perills que comporta l'operació, el Cinema Paradiso de Martin Scorsese.